Barcelona, ciutat emblema II

Avui vull parlar de la transformació i el pla urbanístic que l’únic que afavoreix és el transport i la visió turística de la ciutat per part d’estrangers que venen bàsicament d’altres part d’Europa occ., EUA i Japó.

Barcelona va començar la seva transformació turística als anys noranta amb l’ampliació i la creació de les rondes i les transformacions que ja hem explicat en altres actualitzacions.

La ciutat es va convertir en un bon lloc per viure on les comunicacions eren bones, pel ritme de creixement de la ciutat, i les infrastructures eren viables.

Això va començar a canviar amb l’expansió de la nostra ciutat pel món, i sobretot amb l’arribada del fòrum de les incultures. Van començar a arribar els “guiris” i amb ells els problemes d’urbanitat.

El centre de la ciutat comtal és inviable totalment, amb acumulacions espectaculars de turistes en busca d’ombra i font. Però en canvi, no és bon lloc per la celebració de la festa major de la ciutat, ni per la festivitat dels títols del Barça. Molt millor que apartem tots aquests “indeseables”, com diria un antic president dels culés, i els enviem als terrenys del Fòrum, que no sabem que fer-ne’n.

Una altra cosa que m’indigna és veure passar busos turístics. És espectacular estar esperant un autobús normal durant més de 20 minuts, i amb això l’acumulació de gent que es fa a la parada, i veure passar tres busos turístics, el primer dels quals ple, i el segon i el tercer buits. Algú els hauria de dir qui necessita més mobilitat a Barcelona?. Seguint amb aquest tema dels autobusos ,dir que el que han fet amb el 24 és terrorisme d’ajuntament. Aquest autobús, a part de turistes, pujava a joves i grans, sobretot iaietes que van a comprar, a dalt muntanya del Carmel, on molts cops a més de carrer hi ha escales. Dons bé, a partir del mes que ve, l’autobús en comptes de pujar fins a dalt de tot del Carmel, només ho farà fins a la meitat, casualment on es troba la porta del Parc Güei. La veritat si no us sentiu avergonyits després d’haver sentit això, feu-vos-ho mirar.

La planificació totalment follida que volen fer de la Diagonal, també em sona a aquests temes. Un passatge pels ciutadans diu l’alcalde, mentre ell va amb el seu cotxe oficial. Ens trauran l’artèria principal del centre de la ciutat, per fer un carrer “mono” amb el seu tramvia!. Això combustionarà tots els carrers perpendiculars a aquest i farà que la circulació sigui de bojos, ja que no crec, que es dediqui diners a un transport públic adequat per a les circumstàncies.

Per acabar vull recordar les imatges de seguidors de futbol estrangers borratxos perduts a les 3 de la tarda, pixant-se al mig del carrer i fent semi-botellons i la policia que només mirava i recomanava... Això va ser un clar exemple del que és avui la nostra ciutat. Estrangula als residents per ensenyar a les postals. Intolerable!

Barcelona, ciutat emblema I

Barcelona, ciutat emblema I

Després d'haver viscut èpoques de canvi, Barcelona s'ha posicionat com a un exemple de modernitat.

Primer va arribar la desaparició de les barraques de Montjuïc i del Carmel, i un cop van enllestir les muntanyes van fer fora el Somorrostro.

Un cop això van arribar els jocs olímpics amb ells, la renovació de tota la costa i de les rondes, donant molt equipament a la ciutat.

Finalment es va fer el Fòrum de les cultures que va reformar tota la diagonal sud.

Ara el que es vol fer és una Diagonal emblemàtica i fer obres als barris del Raval i de la Pau.

Això ha fet que les bosses de pobresa i de sense sostre, es traslladessin d'una punta a l'altre de la ciutat, sense solucionar el problema i simplement traslladant-lo a un altre lloc on no molesti, cada cop més lluny.

Però, Barcelona s'ha transformat en una ciutat bona i on no hi ha pobresa i desequilibris?, que cadascú opini el que vulgui, només cal entrar a google maps.

Fotos:



Pedralbes



Guinardó



Zona Arc de Triomf

Salut

Revolta

PD: Això només es el començament d'una tira d'uns quants articles sobre Barcelona

Sobre l’educació

Molts cops m’he preguntat sobre què és la nostra educació. Que si l’escola, que si la família, el grup d’iguals, l’educació en el lleure...

Personalment, crec que l’educació és tot aquell estímul exterior que ens fa aprendre i evolucionar, al llarg de tota la nostra vida. Si bé és cert, que a les etapes primerenques de la nostra etapa vital, som molt més receptius i aprenem tot l’important per sobreviure en aquesta societat, un cop a la maduresa, penso, que aprens allò que et fa feliç i t’emociona.

Molts cops, preguntant i discutint amb els monitors i monitores de l’Esplai, hem discutit sobre qui està aprenent més en el centre: els nens o nosaltres?. La meva experiència ha estat molt positiva, i tot i que molts cops desespero per tenir un temps lliure, crec que he après com a persona.

Un cop tenim això clar, vull introduir el tema essencial del que vull parlar. Com i què hem d’educar. Aquestes, són dues preguntes clau que m’he fet més d’un cop. Si tenim una educació lliure, hem d’educar amb els valors occidentals que tenim? Com ho fem perquè a la gent que eduquem no segueixin els nostres errors...

Després de donar-hi moltes voltes, he arribat a la conclusió, que cadascú tenim una forma d’educar, i aquesta és la gràcia. Si ens mirem a nosaltres mateixos, veurem que tenim una mica de cada persona que ha influït en la nostra vida, i això és el que realment val. Si tenim una educació multilateral i multidimencional, podem escollir quins són els valors i les propietats intel·lectuals que hem de recollir, un cop els altres han sembrat.

Jo personalment, crec que he d’educar en els valors de la igualtat i de la llibertat (en aquest ordre), i un cop això està assumit, presentar tots els altres valors universals com la solidaritat, la tolerància i la integració. Però mai oblidant que sense cultura ni arrels no es pot volar amb llibertat. Per tant, penso que a qui he educat hauria de pensar que ho he fet sempre amb voluntat de creixement tan corporal, com cognitiu i espiritual. Si arriben a aquesta conclusió, la meva feina com educador ha arribat a bon port. La cosa bona és que amb mi, sempre hi ha hagut un bon equip que ha completat el que jo he intentat crear.

Espero que tots els nens i nenes que estan creixent avui en dia, tinguin una millor educació formal de la que vàrem tenir nosaltres. Només així podrem canviar l’establert, sinó tornarem a caure en el parany de sempre.

Revolta

PD: bones vacances a tots

Maquiavelisme modern o clàssic, o com ser cabró modern

Traient el renta plats estava pensant com poder actualitzar el meu blog. Que explicar més que els altres no sàpiguen. Sobre que poder discutir i que la gent em comenti críticament.

Llavors m’han vingut les paraules d’en Silvio i en Fer avui fent una cervesa i discutint qui era el típic cabró i qui era neo “cabró”.

En molts moments de la vida, has de fer coses que no van en la moral quotidiana normal. La veritat, no em demaneu perquè, però penso que l’home segueix sent aquell animal que porta interiorment i que és indestriable, i per tant no pot separar la seva racionalitat amb el seu aspecte més brutal, malgrat autors clàssics amb els seu ego natural, volguessin que tots els homes fossin tan llestos com ells, i teoritzessin que tota la massa és animal i ells són elits i per tant homes.

Això fa que molts cops actuem de forma impulsiva, tot i saber que no ho hauríem de fer. Estic parlant de tots els aspectes de la vida, ja sigui en els estudis, la vida, l’amor, els esports o en el sexe. Molts cops aquestes accions ens porten a sentir malestar interior i remordiments, pel record que tenim d’aquell moment o per por al futur. Per altre banda, hi ha molts moments que no sentim aquesta angunia interior, més ben dit, ens alegrem d’haver fet totes aquestes accions.

En algunes ocasions no he sabut quan una acció era immoral, ja que no he tingut aquell neguit que diuen que es té quan es fa alguna cosa malament. No sé si serà culpa meva, però algun cop m’ha sabut greu no tenir-lo, i llavors em poso a discutir amb mi mateix si el que sento és normal sentir-ho, o hauria de sentir una altra cosa diferent. Finalment sempre arribo a la mateixa conclusió (evident si sempre discuteixo amb mi mateix), que és que al final, qui diu que està bé o malament és la tradició i la societat on estem immersos. Ja sé que en molts casos poso aquesta com a culpable i que molts cops fa coses bones, però ara mateix penso que és així.

Perquè els gays tenen por de dir que ho són?, perquè si t’agrada una noia tens por a dir-li que l’estimes?, perquè parlar de sexe i de si les noies es masturben o no, està mal vist?, perquè et cataloguen per la roba en que vas vestit, la gent que va més “hortera”?. Són moltes de les preguntes que em faig, i no són les úniques. També moltes formes d’actuar estan mal valorades o mal vistes quan surten de la visió normal. No entenc res, ja que els que critiquem més, som els que ens hauríem de mirar més al mirall, i ho dic en primera persona, ja que, molts cops jo també estic en aquest grup, i mai es fa prou per sortir-hi.

Els nens que els peguen a classe, haurien de ser els més protegits. Aquells que no es poden pagar un pis, haurien de tenir-ne un de digne. Les professions més renegades són les que més necessitem. Les persones que més estimem, són les que més depreciem.

Deixem-nos de parides i anem a l’acció directe, en el bon sentit de la paraula.

Si la societat et menja, menja’t la societat.

Revolta

PD:Però sóc cabró o no?, mai ho acabaré de saber, que hi farem!

Vergonya Criminal

Quan veus unes imatges com aquestes, no cal comentar res més...

Hi ha gent que encara diu que els mossos són un gran cos de policia:

http://blip.tv/file/1891138

Torturar i punt.

Revolta

Filosofia

Molts de valtros direu..., joder torna a escriure un altre cop sobre grans parides de la humanitat... però que voleu que hi faci sóc així.

Aquesta actualització no vol recordar a un anunci de compreses ni molt menys, però, encara que si assembli, no té res que veure en la realitat.

La filosofia, aquella que permet donar-li voltes a una cosa sense res més a fer, és un dels meus petits plaers a la vida. No sé si passa en general o sóc jo que m’agrada el sado-masoquisme, però m’encanta donar-li voltes a una cosa i no trobar-li la solució. Per culpa als meus “grans estudis” en el camp de la informàtica i les noves comunicacions aquestes preguntes han augmentat, i m’agradaria conèixer a algun expert perquè em pogués donar algunes nocions.

Com poden volar els avions?, on és guardat tot allò que jo deso per internet?, com pot ser que en lloc tan petits i càpiguen tantes coses?, em desperten el meu interès per aquest assumpte.

Altres preguntes més típiques com: El que jo visualitzo blau i tinc la percepció de blau, tothom ho veu blau. O pot ser que tothom vegi el blau de diferent forma, però com té un mateix nom tothom ho vegi igual. Potser el que jo imagino blau, per una altra persona és vermell, però seguirà dient que és blau. No sé si m’explico.

D’altres com perquè somiem, i tenim diferents tipus de somnis. Pot existir un ser superior? O com s’ha fet l’univers.

Fins i tot preguntes estúpides com perquè sempre gent imbècil o lletja (almenys més que jo) té parelles excepcionals quan jo encara segueixo solter?

En fi mils de preguntes retòriques que mai em seran contestades, i que només serveixen per agafar un mareig intel·lectual d’una certa consideració.

En fi..., crec que de tant en tant va bé bombardejar-se el cap amb tots aquests rotllos i demostrar-te que estàs viu. Però mai oblidem les paraules del gran Hume, que deia que després de debatre tot això, anava a fer el que més li agradava a la vida, anar a fer una birra i a jugar a billar amb els seus amics.

Salut!

La Clara

La clara era una noia de 17 anys, no pas gaire més alta que la majoria de les noies de la seva edat. Eren les 5 i mitja de la tarda i tot just feia 10 minuts que acabava d’arribar a casa. Es trobava just d’avant el mirall nua. S’estava examinant atentament cada pam del seu cos. Va fer una ganyota estranya i va decidir començar per dalt aquell sofriment.

Va observar el seu cabell curt i esquinçat, que ja no creixia amb la mateixa vitalitat i lluentor d’anys anteriors, quan tenia la cua de cavall més ofenossa de tota la classe. Va continuar amb aquells ulls verd marihuana, que havien portat de bòlit tots els nois. Es va adonar que havien perdut la seva brillantor característica i la seva profunditat, on t’hi podies perdre, ja no existia. Va decidir beure la llàgrima que li baixava pel que li quedava de galta i va mirar els seus llavis prims. Allò que abans havia sigut molsut i l’enveja de tot llavi petoner, ara no més gruixut que un paper de fumar.

Tot baixant va decidir no mirar-se el coll, ja que era la part que més odiava del seu cosa i va passar a veure’s el pit, si se li podia dir així. El que en temps anterior havia sigut una 90, ara era una simple bossa penjant a sobre les marcades clavícules. Uns pits ridículs, que no feien més que dissimular-se a sota aquella roba ample que portava. Va començar a plorar més fortament.

Tot i aquell plor va seguir la seva exploració pels malucs. Allà on havien existit dos “michelins” que no molestaven la seva figura, ara eren un parell d’ossos que vacil·laven la seva nuesa. Tot just veure això va decidir donar-se la volta i veure aquell cul que ja pràcticament no existia. Va recordar com odiava que tothom li digues el culet “respingón” tan maco que tenia.

Finalment va mirar aquells dos pals que li feien de cames. Allò era tot el que li havia quedat de les cames de jugadora de bàsquet que tenia. Unes cames musculades però esveltes, d’aquelles que només s’aconsegueixen quan practiques esport regularment. Tot aquell esforç tan meritori li havia quedat amb un parell de cames esquifides i plenes d’estries, que acabaven amb uns peus on l’únic que es veia era unes terminacions semblants a uns dits i que justament tenien el gruix de l’ungla.

Això era el resultat d’aquell somni perdut. La voluntat de volar davant de la televisió, per oblidar aquella soledat intrínseca de l’ésser humà. La Clara havia aconseguit l’American dream, allò que tothom vol i ningú compren. Aquell cos era fruit del maltractament i la violació del nostre gran benestar, i la gran hipocresia social.

Ella es va quedar pensant, i va veure que la seva soledat encara existia i que així seguiria fins que no obris els ulls i veiés tot el que s’estava perdent. Va decidir la millor cosa de la seva vida, i va començar a viure.

La Clara va fer el pas decisiu de la seva vida, i va intentar explicar el seu problema a aquells que se l’estimaven i clarament la van ajudar amb tot el que van poder. Va veure que ella només havia de fer el primer pas.

Tots tenim una Clara interior i ens hem d’adonar que si no la traiem ningú ho podrà fer per nosaltres. És hora que siguem valents i donem un pas endavant.

Salut i Revolta

Dedicat a totes aquelles noies i nois que han decidit donar un pas i són molt més valents que aquells que encara no ho han fet, com la Mireia.