Avui en dia l’estabilitat dels Estats nació està en crisis per l’emergent sentiment sobirà de les nacionalitats que el composen. És ben cert, però, que això no és flor d’un sol dia i que el dilema de la independència dels territoris és un tema que porta candent des del segle XIX, quan el romanticisme va fer aparèixer herois nacionals i l’estima de la pròpia llengua, cultura i tradició. Per tant i arrel d’aquesta introducció, quina ha sigut l’evolució dels Estats? És el mateix el que està passant actualment a Europa? Com acabarà tot plegat?.
La resposta a aquestes preguntes no és fàcil i, evidentment, no les podrem resoldre en aquest article. Tot i així, intentaré donar una resposta que clarifiqui una mica més aquest tema.
A la primera interrogació podem argumentar que els Estats mai han sigut estables i que al llarg del temps, hem vist com els mapes han anat modificant les seves fronteres. Per poder explicar l’evolució d’aquests, hem de dividir el temps en dos. La primera època, va des de la caiguda de l’imperi Romà, fins a meitat del segle XIX. És evident, que durant tot aquest llarg període de temps varen succeir molts esdeveniment i que les fronteres van canviar, mentre el món s’anava engrandint a causa de l’interconexió entre continents. Tot i així, hi ha una tònica clara, ja que, la creació de nous Estats va ser baixa o pràcticament nul•la. En canvi, aquests van engrandir-se a causa dels casaments entre les dinasties, la colonització de nous territoris i les victòries en guerres interfrontereres.
La segona etapa, en canvi, és paradoxalment contrària a la primera. A partir de la segona meitat del segle XIX, la creació d’Estats va ser la tònica habitual en tres onades diferents. La primera, va ser la que va dur la independència a Sud-Amèrica i la pèrdua de poder espanyol i portuguès. El pla de Simon Bolívar, de construir una llatinoamericà unida va fracassar, i aquest territori es va fragmentar en diferents països.
La segona onada d’independències va arribar a meitats del segle XX, sobretot amb el fi de la Segona Guerra Mundial. Europa, destruïda i empobrida, no va poder seguir mantenint un territori tant ampli i va perdre les colònies d’Àfrica i Àsia. Després de dures guerres d’independència i, en alguns casos, amb la intervenció dels EUA, van aparèixer gairebé un centenar d’Estats nous i es va arribar a un nou joc de poders fàctics i tàctics dins de les NU.
L’última onada es va produir amb la fi de la Guerra Freda. La URSS, que havia expandit el seu territori, formant un gran cinturo al seu voltant, va entrar en una forta crisis a finals dels 80s. Per aquest motiu, a principis dels 90s es va dissoldre aquesta federació deixant darrera seu l’autodeterminació de molts països repartits entre Europa de l’Est i el centre d’Àsia. A posteriori, cinc anys més tard, Iugoslàvia tampoc va poder aguantar la crisis del comunisme i es va desfer dividint la zona dels Balcans en diferents Estats. Amb aquests fets, la Terra, va quedar repartida gairebé igual que com la coneixem actualment. Tot i així, alguns altres Estats han anat apareixent, com el cas de Kosovo o de Montenegro, hereus dels processos esmentats anteriorment.
Tot el que hem vist amb anterioritat ho podem mesurar a partir de la teoria de John Kingdom. Aquesta es basa amb l’aparició de finestres d’oportunitats que sobren a partir de la confluència de tres corrents (streams). La primera, és la corrent del problema vist com a tal en l’agenda política. Això vol dir que el problema sigui vist com a tal per l’opinió pública i que aquest grup ho reivindiqui a les autoritats competents. Una vegada el problema entra a l’arena política, es pot dir que ja tenim la primera corrent. En el cas de les independències, la voluntat d’esdevenir poble sobirà seria el problema i trencar amb el poder de la metròpoli, que en un primer pas hauria bullit en l’opinió pública i que a posteriori la política se l’hauria adjudicat a través de diferents mètodes.
La segona corrent està composta per la política pública són les diferents alternatives proposades per experts, la voluntat general i la resolució del problema a través de la definició. Aquí hi podem trobar les diferents alternatives que hi van haver per la solució dels problemes com les futures guerres d’independència, la participació dels EUA en alguns casos o la voluntat d’alguns l’extinció de la federació URSS.
Finalment, tenim la tercera corrent o política real ideològica dels grups. En aquest cas tindríem la posició dels pobles colonials en contra de la independència, la voluntat d’alguns grups d’alliberació nacional o l’ajuda internacional.
Quan aquestes tres corrents es solapen en el temps, Kingdom diu que hi ha una finestra d’oportunitat. És en aquest moment quan el problema (primer stream), les idees de solució ( segon stream) i l’opinió (tercer stream) s’ajunten per a solucionar aquest problema. Els diferents actors lluiten per a que la seva idea sigui la més fructífera i així poder guanyar el combat. En el nostre cas molts pobles van aconseguir la seva independència i d’altres no van aconseguir assolir-la abans de que la finestra es tanqués com pot ser el cas de Txetxènia que no va arribar a l’autodeterminació amb la desfeta de la federació URSS.
La segona pregunta que he proposat al principi pot relacionar-se perfectament amb el que he estat explicant fins ara. Si és ben cert que els processos de descolonització i la fractura de la URSS no pot ser comparada amb les actuals voluntats sobiranistes dels pobles europeus, si que trobem certs paral•lelismes amb aquests. Si estudiem aquest cas amb la teoria de Kingdom arribem a la conclusió de que la declaració de referèndum d’Escòcia pot obrir una finestra d’oportunitat a d’altres territoris, tal com ho va intentar el Quebec al 1991 i al 1995 amb les dues consultes sobiranistes. Per un costat veiem que els actuals Estats nació no acaben d’encaixar totes les voluntats territorials que tenen al seu interior. Veiem com a Escòcia, Irlanda del Nord, Euskal Herria, Catalunya, Sardenya, Flandes, Kurdistan... hi surten veus dissidents amb la realitat actual i formulen un problema real a l’arena política.
D’altre banda politòlegs, periodistes, polítics i d’altres experts i agents socials proposen una infinitat d’alternatives que solucionen el problema, tot i que de forma molt oposada i, per tant no s’arriba a ningun acord concret. Un exemple és el referèndum d’Autodeterminació d’Escòcia o el pacte fiscal de CIU.
Finalment tenim l’opinió pública que, si ens deixem guiar per les enquestes, està dividida en dues parts. La primera és la de la població dels territoris que volen l’autodeterminació on augmenta el sentiment nacionalista i/o independentista. Per altra tenim la del territori estatal on hi ha diferència d’opinions segons l’Estat. Aquí hi tindríem Espanya, que no vol ni sentir a parlar de la separació o de la diferència en el territori, el Regne Unit, que estaria a favor d’una dissolució total i no de la parcial com voldria el govern escocès, i Bèlgica que aposta pel sistema cada cop més federal per encabir totes les sensibilitats.
La finestra d’oportunitat s’obre amb el referèndum a Escòcia i la dialèctica del govern català amb el trencament de costures amb la constitució espanyola. Crec que el següent pas, seran les eleccions basques, on es vaticina una victòria històrica dels independentistes. Aquesta pot ser una oportunitat per altres nacions per emprendre el camí i per aquestes mateixes per ajudar-se les unes amb les altres.
S’ha de dir, també, que no es sap quan durarà aquesta finestra, ni si tot aquest tema acabarà amb una dissolució total o parcial. Tot i així a continuació em disposo a intentar contestar la tercera pregunta.
Com ja he dit, preveure el futur és increïblement difícil i perillós. El futur de les fronteres mundials és obscur i la finestra de la que estem parlant, tot just acaba d’entreobrir-se. Una cosa és clara, si una de les regions aconsegueix la independència, de ben segur, que les altres demanaran el mateix dret. Per tant, el futur dels Estats plurinacionals passa o per mantenir tots l’Status Quo i recolzar-se entre ells o per una quarta onada d’independències que deixaria darrera seu un nou mapa, sobretot a Europa, on apareixerien una desena de nous Estats. Tot i així, i com ja he dit, és molt difícil preveure un futur en aquests moments, si a més de tot el que ja hem dit li sumem els problemes legals i polítics que poden sorgir a les NU i a la UE, que haurem d’analitzar en un altre article especialitzat en aquest tema.
La resposta a aquestes preguntes no és fàcil i, evidentment, no les podrem resoldre en aquest article. Tot i així, intentaré donar una resposta que clarifiqui una mica més aquest tema.
A la primera interrogació podem argumentar que els Estats mai han sigut estables i que al llarg del temps, hem vist com els mapes han anat modificant les seves fronteres. Per poder explicar l’evolució d’aquests, hem de dividir el temps en dos. La primera època, va des de la caiguda de l’imperi Romà, fins a meitat del segle XIX. És evident, que durant tot aquest llarg període de temps varen succeir molts esdeveniment i que les fronteres van canviar, mentre el món s’anava engrandint a causa de l’interconexió entre continents. Tot i així, hi ha una tònica clara, ja que, la creació de nous Estats va ser baixa o pràcticament nul•la. En canvi, aquests van engrandir-se a causa dels casaments entre les dinasties, la colonització de nous territoris i les victòries en guerres interfrontereres.
La segona etapa, en canvi, és paradoxalment contrària a la primera. A partir de la segona meitat del segle XIX, la creació d’Estats va ser la tònica habitual en tres onades diferents. La primera, va ser la que va dur la independència a Sud-Amèrica i la pèrdua de poder espanyol i portuguès. El pla de Simon Bolívar, de construir una llatinoamericà unida va fracassar, i aquest territori es va fragmentar en diferents països.
La segona onada d’independències va arribar a meitats del segle XX, sobretot amb el fi de la Segona Guerra Mundial. Europa, destruïda i empobrida, no va poder seguir mantenint un territori tant ampli i va perdre les colònies d’Àfrica i Àsia. Després de dures guerres d’independència i, en alguns casos, amb la intervenció dels EUA, van aparèixer gairebé un centenar d’Estats nous i es va arribar a un nou joc de poders fàctics i tàctics dins de les NU.
L’última onada es va produir amb la fi de la Guerra Freda. La URSS, que havia expandit el seu territori, formant un gran cinturo al seu voltant, va entrar en una forta crisis a finals dels 80s. Per aquest motiu, a principis dels 90s es va dissoldre aquesta federació deixant darrera seu l’autodeterminació de molts països repartits entre Europa de l’Est i el centre d’Àsia. A posteriori, cinc anys més tard, Iugoslàvia tampoc va poder aguantar la crisis del comunisme i es va desfer dividint la zona dels Balcans en diferents Estats. Amb aquests fets, la Terra, va quedar repartida gairebé igual que com la coneixem actualment. Tot i així, alguns altres Estats han anat apareixent, com el cas de Kosovo o de Montenegro, hereus dels processos esmentats anteriorment.
Tot el que hem vist amb anterioritat ho podem mesurar a partir de la teoria de John Kingdom. Aquesta es basa amb l’aparició de finestres d’oportunitats que sobren a partir de la confluència de tres corrents (streams). La primera, és la corrent del problema vist com a tal en l’agenda política. Això vol dir que el problema sigui vist com a tal per l’opinió pública i que aquest grup ho reivindiqui a les autoritats competents. Una vegada el problema entra a l’arena política, es pot dir que ja tenim la primera corrent. En el cas de les independències, la voluntat d’esdevenir poble sobirà seria el problema i trencar amb el poder de la metròpoli, que en un primer pas hauria bullit en l’opinió pública i que a posteriori la política se l’hauria adjudicat a través de diferents mètodes.
La segona corrent està composta per la política pública són les diferents alternatives proposades per experts, la voluntat general i la resolució del problema a través de la definició. Aquí hi podem trobar les diferents alternatives que hi van haver per la solució dels problemes com les futures guerres d’independència, la participació dels EUA en alguns casos o la voluntat d’alguns l’extinció de la federació URSS.
Finalment, tenim la tercera corrent o política real ideològica dels grups. En aquest cas tindríem la posició dels pobles colonials en contra de la independència, la voluntat d’alguns grups d’alliberació nacional o l’ajuda internacional.
Quan aquestes tres corrents es solapen en el temps, Kingdom diu que hi ha una finestra d’oportunitat. És en aquest moment quan el problema (primer stream), les idees de solució ( segon stream) i l’opinió (tercer stream) s’ajunten per a solucionar aquest problema. Els diferents actors lluiten per a que la seva idea sigui la més fructífera i així poder guanyar el combat. En el nostre cas molts pobles van aconseguir la seva independència i d’altres no van aconseguir assolir-la abans de que la finestra es tanqués com pot ser el cas de Txetxènia que no va arribar a l’autodeterminació amb la desfeta de la federació URSS.
La segona pregunta que he proposat al principi pot relacionar-se perfectament amb el que he estat explicant fins ara. Si és ben cert que els processos de descolonització i la fractura de la URSS no pot ser comparada amb les actuals voluntats sobiranistes dels pobles europeus, si que trobem certs paral•lelismes amb aquests. Si estudiem aquest cas amb la teoria de Kingdom arribem a la conclusió de que la declaració de referèndum d’Escòcia pot obrir una finestra d’oportunitat a d’altres territoris, tal com ho va intentar el Quebec al 1991 i al 1995 amb les dues consultes sobiranistes. Per un costat veiem que els actuals Estats nació no acaben d’encaixar totes les voluntats territorials que tenen al seu interior. Veiem com a Escòcia, Irlanda del Nord, Euskal Herria, Catalunya, Sardenya, Flandes, Kurdistan... hi surten veus dissidents amb la realitat actual i formulen un problema real a l’arena política.
D’altre banda politòlegs, periodistes, polítics i d’altres experts i agents socials proposen una infinitat d’alternatives que solucionen el problema, tot i que de forma molt oposada i, per tant no s’arriba a ningun acord concret. Un exemple és el referèndum d’Autodeterminació d’Escòcia o el pacte fiscal de CIU.
Finalment tenim l’opinió pública que, si ens deixem guiar per les enquestes, està dividida en dues parts. La primera és la de la població dels territoris que volen l’autodeterminació on augmenta el sentiment nacionalista i/o independentista. Per altra tenim la del territori estatal on hi ha diferència d’opinions segons l’Estat. Aquí hi tindríem Espanya, que no vol ni sentir a parlar de la separació o de la diferència en el territori, el Regne Unit, que estaria a favor d’una dissolució total i no de la parcial com voldria el govern escocès, i Bèlgica que aposta pel sistema cada cop més federal per encabir totes les sensibilitats.
La finestra d’oportunitat s’obre amb el referèndum a Escòcia i la dialèctica del govern català amb el trencament de costures amb la constitució espanyola. Crec que el següent pas, seran les eleccions basques, on es vaticina una victòria històrica dels independentistes. Aquesta pot ser una oportunitat per altres nacions per emprendre el camí i per aquestes mateixes per ajudar-se les unes amb les altres.
S’ha de dir, també, que no es sap quan durarà aquesta finestra, ni si tot aquest tema acabarà amb una dissolució total o parcial. Tot i així a continuació em disposo a intentar contestar la tercera pregunta.
Com ja he dit, preveure el futur és increïblement difícil i perillós. El futur de les fronteres mundials és obscur i la finestra de la que estem parlant, tot just acaba d’entreobrir-se. Una cosa és clara, si una de les regions aconsegueix la independència, de ben segur, que les altres demanaran el mateix dret. Per tant, el futur dels Estats plurinacionals passa o per mantenir tots l’Status Quo i recolzar-se entre ells o per una quarta onada d’independències que deixaria darrera seu un nou mapa, sobretot a Europa, on apareixerien una desena de nous Estats. Tot i així, i com ja he dit, és molt difícil preveure un futur en aquests moments, si a més de tot el que ja hem dit li sumem els problemes legals i polítics que poden sorgir a les NU i a la UE, que haurem d’analitzar en un altre article especialitzat en aquest tema.
