Estar a un enterrament mai no fa gràcia, i menys quan és d’una dona implicada, estimada, i mare d’una nena d’11 anys i un nen de 14.
Mai no és fàcil dir adéu a una bona persona, i menys amb una missa. No és agradable donar gràcies a Déu, quan fa 2 dies es va morir una dona després de 3 anys d’haver patit un càncer que li va paralitzar tots els òrgans i la va fer agonitzar fins al final. No està bé creure en un ser superior bo, quan fills de puta enriquits a base d’explotar als altres viuen anys i panys i quan hi ha una dona bona ha de patir en una edat que no li tocava.
Mai és fàcil acceptar això, però et fa meditar i pensar com t’agradaria que fos el teu comiat. Molts cops he pensat com podria ser el meu enterrament. Sé que és una mica maquiavèlic i anguniós parlar d’aquestes coses, però també ser que passen i que la vida té un fi.
A mi, per suposat, m’agradaria una incineració laica, i que ningú pronunciés res sobre Déu. Només un discurs preparat per algú proper (germanes, amics o d’altres familiars), la cançó Que tinguem sort i els Segadors.
Finalment m’agradaria deixar les meves restes meitat al Mediterrani, fruit del meu caràcter, i l’altre meitat al poble, fruit de les meves festes.
Només això, i que em deixessin descansar per sempre més...
Un petó molt humil i fort a l’Aina i en Ferran, que sàpiguen que temps millors arribaran.
Revolta
