La clara era una noia de 17 anys, no pas gaire més alta que la majoria de les noies de la seva edat. Eren les 5 i mitja de la tarda i tot just feia 10 minuts que acabava d’arribar a casa. Es trobava just d’avant el mirall nua. S’estava examinant atentament cada pam del seu cos. Va fer una ganyota estranya i va decidir començar per dalt aquell sofriment.
Va observar el seu cabell curt i esquinçat, que ja no creixia amb la mateixa vitalitat i lluentor d’anys anteriors, quan tenia la cua de cavall més ofenossa de tota la classe. Va continuar amb aquells ulls verd marihuana, que havien portat de bòlit tots els nois. Es va adonar que havien perdut la seva brillantor característica i la seva profunditat, on t’hi podies perdre, ja no existia. Va decidir beure la llàgrima que li baixava pel que li quedava de galta i va mirar els seus llavis prims. Allò que abans havia sigut molsut i l’enveja de tot llavi petoner, ara no més gruixut que un paper de fumar.
Tot baixant va decidir no mirar-se el coll, ja que era la part que més odiava del seu cosa i va passar a veure’s el pit, si se li podia dir així. El que en temps anterior havia sigut una 90, ara era una simple bossa penjant a sobre les marcades clavícules. Uns pits ridículs, que no feien més que dissimular-se a sota aquella roba ample que portava. Va començar a plorar més fortament.
Tot i aquell plor va seguir la seva exploració pels malucs. Allà on havien existit dos “michelins” que no molestaven la seva figura, ara eren un parell d’ossos que vacil·laven la seva nuesa. Tot just veure això va decidir donar-se la volta i veure aquell cul que ja pràcticament no existia. Va recordar com odiava que tothom li digues el culet “respingón” tan maco que tenia.
Finalment va mirar aquells dos pals que li feien de cames. Allò era tot el que li havia quedat de les cames de jugadora de bàsquet que tenia. Unes cames musculades però esveltes, d’aquelles que només s’aconsegueixen quan practiques esport regularment. Tot aquell esforç tan meritori li havia quedat amb un parell de cames esquifides i plenes d’estries, que acabaven amb uns peus on l’únic que es veia era unes terminacions semblants a uns dits i que justament tenien el gruix de l’ungla.
Això era el resultat d’aquell somni perdut. La voluntat de volar davant de la televisió, per oblidar aquella soledat intrínseca de l’ésser humà. La Clara havia aconseguit l’American dream, allò que tothom vol i ningú compren. Aquell cos era fruit del maltractament i la violació del nostre gran benestar, i la gran hipocresia social.
Ella es va quedar pensant, i va veure que la seva soledat encara existia i que així seguiria fins que no obris els ulls i veiés tot el que s’estava perdent. Va decidir la millor cosa de la seva vida, i va començar a viure.
La Clara va fer el pas decisiu de la seva vida, i va intentar explicar el seu problema a aquells que se l’estimaven i clarament la van ajudar amb tot el que van poder. Va veure que ella només havia de fer el primer pas.
Tots tenim una Clara interior i ens hem d’adonar que si no la traiem ningú ho podrà fer per nosaltres. És hora que siguem valents i donem un pas endavant.
Salut i Revolta
Dedicat a totes aquelles noies i nois que han decidit donar un pas i són molt més valents que aquells que encara no ho han fet, com la Mireia.
