Del llugá més majo del món

Independències, Kingdom i les finestres d’oportunitats.

2012-01-30T22:34:00.001+01:00

Avui en dia l’estabilitat dels Estats nació està en crisis per l’emergent sentiment sobirà de les nacionalitats que el composen. És ben cert, però, que això no és flor d’un sol dia i que el dilema de la independència dels territoris és un tema que porta candent des del segle XIX, quan el romanticisme va fer aparèixer herois nacionals i l’estima de la pròpia llengua, cultura i tradició. Per tant i arrel d’aquesta introducció, quina ha sigut l’evolució dels Estats? És el mateix el que està passant actualment a Europa? Com acabarà tot plegat?.
La resposta a aquestes preguntes no és fàcil i, evidentment, no les podrem resoldre en aquest article. Tot i així, intentaré donar una resposta que clarifiqui una mica més aquest tema.
A la primera interrogació podem argumentar que els Estats mai han sigut estables i que al llarg del temps, hem vist com els mapes han anat modificant les seves fronteres. Per poder explicar l’evolució d’aquests, hem de dividir el temps en dos. La primera època, va des de la caiguda de l’imperi Romà, fins a meitat del segle XIX. És evident, que durant tot aquest llarg període de temps varen succeir molts esdeveniment i que les fronteres van canviar, mentre el món s’anava engrandint a causa de l’interconexió entre continents. Tot i així, hi ha una tònica clara, ja que, la creació de nous Estats va ser baixa o pràcticament nul•la. En canvi, aquests van engrandir-se a causa dels casaments entre les dinasties, la colonització de nous territoris i les victòries en guerres interfrontereres.
La segona etapa, en canvi, és paradoxalment contrària a la primera. A partir de la segona meitat del segle XIX, la creació d’Estats va ser la tònica habitual en tres onades diferents. La primera, va ser la que va dur la independència a Sud-Amèrica i la pèrdua de poder espanyol i portuguès. El pla de Simon Bolívar, de construir una llatinoamericà unida va fracassar, i aquest territori es va fragmentar en diferents països.
La segona onada d’independències va arribar a meitats del segle XX, sobretot amb el fi de la Segona Guerra Mundial. Europa, destruïda i empobrida, no va poder seguir mantenint un territori tant ampli i va perdre les colònies d’Àfrica i Àsia. Després de dures guerres d’independència i, en alguns casos, amb la intervenció dels EUA, van aparèixer gairebé un centenar d’Estats nous i es va arribar a un nou joc de poders fàctics i tàctics dins de les NU.
L’última onada es va produir amb la fi de la Guerra Freda. La URSS, que havia expandit el seu territori, formant un gran cinturo al seu voltant, va entrar en una forta crisis a finals dels 80s. Per aquest motiu, a principis dels 90s es va dissoldre aquesta federació deixant darrera seu l’autodeterminació de molts països repartits entre Europa de l’Est i el centre d’Àsia. A posteriori, cinc anys més tard, Iugoslàvia tampoc va poder aguantar la crisis del comunisme i es va desfer dividint la zona dels Balcans en diferents Estats. Amb aquests fets, la Terra, va quedar repartida gairebé igual que com la coneixem actualment. Tot i així, alguns altres Estats han anat apareixent, com el cas de Kosovo o de Montenegro, hereus dels processos esmentats anteriorment.

Tot el que hem vist amb anterioritat ho podem mesurar a partir de la teoria de John Kingdom. Aquesta es basa amb l’aparició de finestres d’oportunitats que sobren a partir de la confluència de tres corrents (streams). La primera, és la corrent del problema vist com a tal en l’agenda política. Això vol dir que el problema sigui vist com a tal per l’opinió pública i que aquest grup ho reivindiqui a les autoritats competents. Una vegada el problema entra a l’arena política, es pot dir que ja tenim la primera corrent. En el cas de les independències, la voluntat d’esdevenir poble sobirà seria el problema i trencar amb el poder de la metròpoli, que en un primer pas hauria bullit en l’opinió pública i que a posteriori la política se l’hauria adjudicat a través de diferents mètodes.
La segona corrent està composta per la política pública són les diferents alternatives proposades per experts, la voluntat general i la resolució del problema a través de la definició. Aquí hi podem trobar les diferents alternatives que hi van haver per la solució dels problemes com les futures guerres d’independència, la participació dels EUA en alguns casos o la voluntat d’alguns l’extinció de la federació URSS.
Finalment, tenim la tercera corrent o política real ideològica dels grups. En aquest cas tindríem la posició dels pobles colonials en contra de la independència, la voluntat d’alguns grups d’alliberació nacional o l’ajuda internacional.
Quan aquestes tres corrents es solapen en el temps, Kingdom diu que hi ha una finestra d’oportunitat. És en aquest moment quan el problema (primer stream), les idees de solució ( segon stream) i l’opinió (tercer stream) s’ajunten per a solucionar aquest problema. Els diferents actors lluiten per a que la seva idea sigui la més fructífera i així poder guanyar el combat. En el nostre cas molts pobles van aconseguir la seva independència i d’altres no van aconseguir assolir-la abans de que la finestra es tanqués com pot ser el cas de Txetxènia que no va arribar a l’autodeterminació amb la desfeta de la federació URSS.
La segona pregunta que he proposat al principi pot relacionar-se perfectament amb el que he estat explicant fins ara. Si és ben cert que els processos de descolonització i la fractura de la URSS no pot ser comparada amb les actuals voluntats sobiranistes dels pobles europeus, si que trobem certs paral•lelismes amb aquests. Si estudiem aquest cas amb la teoria de Kingdom arribem a la conclusió de que la declaració de referèndum d’Escòcia pot obrir una finestra d’oportunitat a d’altres territoris, tal com ho va intentar el Quebec al 1991 i al 1995 amb les dues consultes sobiranistes. Per un costat veiem que els actuals Estats nació no acaben d’encaixar totes les voluntats territorials que tenen al seu interior. Veiem com a Escòcia, Irlanda del Nord, Euskal Herria, Catalunya, Sardenya, Flandes, Kurdistan... hi surten veus dissidents amb la realitat actual i formulen un problema real a l’arena política.
D’altre banda politòlegs, periodistes, polítics i d’altres experts i agents socials proposen una infinitat d’alternatives que solucionen el problema, tot i que de forma molt oposada i, per tant no s’arriba a ningun acord concret. Un exemple és el referèndum d’Autodeterminació d’Escòcia o el pacte fiscal de CIU.
Finalment tenim l’opinió pública que, si ens deixem guiar per les enquestes, està dividida en dues parts. La primera és la de la població dels territoris que volen l’autodeterminació on augmenta el sentiment nacionalista i/o independentista. Per altra tenim la del territori estatal on hi ha diferència d’opinions segons l’Estat. Aquí hi tindríem Espanya, que no vol ni sentir a parlar de la separació o de la diferència en el territori, el Regne Unit, que estaria a favor d’una dissolució total i no de la parcial com voldria el govern escocès, i Bèlgica que aposta pel sistema cada cop més federal per encabir totes les sensibilitats.
La finestra d’oportunitat s’obre amb el referèndum a Escòcia i la dialèctica del govern català amb el trencament de costures amb la constitució espanyola. Crec que el següent pas, seran les eleccions basques, on es vaticina una victòria històrica dels independentistes. Aquesta pot ser una oportunitat per altres nacions per emprendre el camí i per aquestes mateixes per ajudar-se les unes amb les altres.
S’ha de dir, també, que no es sap quan durarà aquesta finestra, ni si tot aquest tema acabarà amb una dissolució total o parcial. Tot i així a continuació em disposo a intentar contestar la tercera pregunta.
Com ja he dit, preveure el futur és increïblement difícil i perillós. El futur de les fronteres mundials és obscur i la finestra de la que estem parlant, tot just acaba d’entreobrir-se. Una cosa és clara, si una de les regions aconsegueix la independència, de ben segur, que les altres demanaran el mateix dret. Per tant, el futur dels Estats plurinacionals passa o per mantenir tots l’Status Quo i recolzar-se entre ells o per una quarta onada d’independències que deixaria darrera seu un nou mapa, sobretot a Europa, on apareixerien una desena de nous Estats. Tot i així, i com ja he dit, és molt difícil preveure un futur en aquests moments, si a més de tot el que ja hem dit li sumem els problemes legals i polítics que poden sorgir a les NU i a la UE, que haurem d’analitzar en un altre article especialitzat en aquest tema.

Política pantalla

2012-01-22T14:10:00.001+01:00

La política pantalla és aquella acció important presa pel govern dotada d’una baixa aportació econòmica i un gran interès social per diluir altres problemes d’elecció política que podrien tenir alts costos polítics, econòmics o socials.
Aquestes accions es poden trobar repartides transversalment al llarg de tota l’acció de govern. Tot i així, el més normal es que es trobin emmarcades en lleis i en polítiques públiques. D’aquesta manera, el govern pot centrar l’opinió pública en un fet concret, mentre es fan d’altres accions que no estarien ben valorades. També es sol utilitzar aquest mètode quan es vol impulsar l’acció de govern o quan es vol impulsar algun grup en concret i aconseguir el seu favor.
D’exemples polítics reals que han utilitzat aquesta estratègia hi ha infinitats. Tot i així, podem dir que el govern socialista de Jose Luís Rodríguez Zapatero (2004-2011) ha mostrat gran habilitat per fer pantalles de fum amb polítiques molt mediàtiques i amb baix interès econòmic que li van donar un gran rèdit positiu a la primera legislatura. La llei de matrimonis homosexuals, la llei antitabac, la llei anticonceptiva... i així, molts altres exemples que han bombardejat constantment a la televisió. Per altre tema, l’educació, el mercat financer i el laboral, la distribució territorial de l’Estat i d’altres temes de molta importància, però d’un cost polític i/o econòmic inabastable han quedat renegats. Només una finestra d’oportunitat única com la crisis a la meitat de la segona legislatura han fet possible aflorar aquests temes i debatre’ls de forma traumàtica per aquest govern.
Un altre exemple ha sigut la política seguida per l’ajuntament de Barcelona a les Rambles d’aquesta ciutat. La delinqüència, la prostitució, l’arquitectura antiga i l’excés de gent passejant per aquest carrer ha fet plantejar diferents projectes per poder garantir la convivència. Els costos de tots aquests projectes són molt grans, ja que el fet de fer obres o d’augmentar la seguretat del carrer pot suposar una gran pèrdua de diners per a la ciutat. Per aquest mateix motiu el consistori ha decidit fer una simple política. Ha donant poder a la federació d’entitats de les rambles, per diluir l’acció contraria de la decisió, i ha proposat traslladar les estàtues humanes a la rambla Santa Mònica, on hi ha menys gent i el carrer és més ample. Aquesta acció fa que l’ajuntament assumeixi pocs costos a la vegada que fa alguna acció que la població creu positiva, tot i que el problema real segueix candent.

Nit d'estiu i soledat

2011-08-12T23:52:00.003+02:00

És tard, ja és fosc fa estona… Una dolça melodia sona de fons com si alguna ma intencionada volgués treure aquell amarg record del teu cor, on fa anys, el vas encabir i semblava que havia de romandre pels segles dels segles.

No recordes quan fa que no et senties així, lluitant entre l’enyor del passat i la por del futur. Vivint en un present inexistent i amb unes perspectives de futur encara pitjor. Penses que això no és el pitjor que et pot passar en una sala buida de gent i plena de records sostinguts en aquella càlida brisa d’agost. Sents un ventet suau que no destorba ni fa bé, simplement està present. Et provoca una sensació curiosa que et posa la pell de gallina i et produeix un calfred que et recorre tota l’esquena des del coll fins aquell punt indeterminat entre ronyons i cul.

Mentre el so, diluït pel destorbs del carrer, et transporta en un món nou de sensacions. No pots recordar on la vas escoltar per última vegada, però si que te n’adones que et regira les entranyes i et posa l’estomac a l’inversa. Comences a veure-ho tot una mica més fosc del que estava abans i fins i tot, per un moment, creus que en la penombra pots veure la malícia de tota la humanitat concentrada en aquell punt.

Finalment empasses tota la saliva que la teva llengua no pot absorbir i notes que és amarga i més calenta del que normalment pots detectar. Notes com suaument va baixant per la gola estriada dels crits de la nit anterior. Pots, fins i tot, arribar a notar com arriba a l’estómac remogut i indigest.

Penses que temps millors arribaran i et disposes a tancar els ulls per passar una nit més de soledat i fred.

32 anys d'ajuntament d'”esquerres”, i ara que?

2011-06-05T21:14:00.004+02:00

Crec que és oportú en aquests moments, fer un petit comentari sobre el que ha estat Barcelona i el que ens espera.

Hem tingut 32 anys de govern de PSC i altres col·legues de fatiga autoanomanats d'esquerres, com ERC, ICV, PSUC/EUIA o CPC. Quines imatges ens han deixat? Crec que la resposta és llarga però que es pot esquematitzar en tres contextos claus.

La primera la podem anomenar: “grans cagades claus dels últims anys”. Aquestes comencen els últims anys Maragall i continuen fins arribar als nostres dies. Les grans alcaldies de Clos i Hereu ens deixen amb un regust de boca amarg pels grans titulars que han donat als diaris. Forat del Carmel, Fòrum de les Cultures, Zona Verda, Jocs Olímpics d'Hivern, la prostitució al Raval, l'Ave per la Sagrada Família, 22@, La Vila Olímpica, les obres eternes mal fetes i que es tornen a obrir... no acabaríem mai de discutir-ho. Sabem que dirigir una ciutat no és fàcil, però s'han fet molts números que han perjudicat la imatge de la nostra ciutat.

La segona és: “Les petites coses que no es veuen”: L'ajuntament aquí ho ha fet bé i malament alhora. Mentre que és veritat que la convergència entre els barris de la ciutat ha millorat substancialment amb l'arribada del metro a gairebé tots els barris de la ciutat, la recollida de deixalles també ha millorat i l'ajardinament de molts carrers ha engrandit la vitalitat dels nostres barris, d'altres han empitjorat o s'han fet malament. És vergonyós que la diferència de l'esperança de vida entre les Tres Torres (el més ric) i la Torre del Baró (el més pobre) sigui de 10 anys. Tampoc s'entenen coses com establir nous contenidors de recollida selectiva orgànica i que aquests no durin ni 6 mesos. Finalment, i per acabar amb els exemples, dir que no trobo tolerable que la vida d'alguns ciutadans empitjori, quedant-se sense casa, pel capritx de voler fer un parc com pot ser el dels Tres Turons.

Finalment la tercera és: “Les Olimpíades”. Ser que ja és un tòpic referir-se a aquest tema i que els socialistes s'han emparat a elles per defensar tot el seu projecte, però si no hagués sigut pels jocs no tindríem una ciutat com la que tenim i, per tant, reconec aquestes com el gran mèrit d'aquests 32 anys.

Crec que això és el que podem dir dels anys de govern si ho resumim a la màxima expressió. Però i ara que? “Venen temps difícils” diuen els polítics. Però els temps difícils poden ser els nostres amb una alcaldia amb minoria governada per un senyor que no té por de pactar amb la dreta més rància. Un senyor d'un partit que està encapritxat per desfer tot el que ICV (que ni molt menys és el meu partit) va fer, tot i que estigués bé. Un partit que si té la majoria que té és gràcies a un únic districte de la ciutat, ja que en els altres 9 la diferència no és tant elevada. Jo només li demano una cosa a CIU i en especial al senyor Trias: Seny i Coratge.

A veure que podem dir d'aquí 4 anys.

Carta de Z4 per a MCECC

2011-05-16T17:43:00.001+02:00

Estimats Monitors i Monitores de Catalunya;

Potser haureu escoltat ja, a través d'un altre canal, que l'Esplai Torxa ha tancat les portes del que fins fa poc més d'unes setmanes ha sigut casa seva, des de fa tot just 25 anys.

Aquest any, aquest Esplai va obrir amb la il·lusió pròpia d'aquells que celebren una xifre rodona i volen contagiar la seva alegria i les seves ganes al reste de la Zona i del MCEC. Això es va es estroncar quan ara fa una mica més de tres mesos, va arribar un burofax a l'entitat, de part del rector, que deia que el contracte de les sales s'acabava en un plaç de 3 mesos i que en aquella data havien d'abandonar el recinte. Primer de tot, espantats pel que podia passar van decidir no fer pública aquella nota i intentar debatre internament les possibles solucions que sense cap dubte passaven per parlar amb el Mossèn i que ell, amb els seus ulls, veiés la bona feina que voluntàriament s'estava fent pel barri. Això no ha sigut possible, ja que la relació històrica de l'entitat amb el capellà no ha estat del tot correcte, cosa que no jutgem ni per part d'uns ni per part de l'altre.

A posterior, es va rebre la notícia que l'entitat Torxa (formada per moltes més agrupacions socials a part de l'Esplai) havia de deixar tots els locals de l'Església per reparar el sistema elèctric, al·legant un deteriorament de tota la xarxa central. Entre aquestes mitges paraules i amb un procediment molt enrevessat i feixuc va arribat el dia de fer les maletes i tancar la porta.

Zona 4 no jutja si és lícit que una parròquia pugui decidir tancar els seus locals per a entitats voluntàries, pel motiu que sigui. Tampoc volem ficar-nos on no ens demanen i complicar encara més tot el procediment. Només volem fer saber que Torxa, sent una entitat històrica en el nostre Districte té el dret de seguir existint per tota la feina bona que ha fet, fa i pot seguir fent. Només volem informar de que amb el tancament dels locals es fa fora a 400 persones i s'empobreix el teixit social de la nostre ciutat. Creiem que un burofax i tres mesos no són prou per a fer oblidar una història de lluita i d'il·lusions com és la vida d'un Esplai, com molt bé sabeu tots i cadascun dels monitors i monitores d'arreu de Catalunya. Des de Z4, creiem que Torxa ha de seguir existint, ja sigui des de la parròquia, si després de tota la lluita el final és positiu, o ja sigui en un altre lloc, fent feliços els infants i joves del Guinardó i ampliant el teixit associatiu i de cultura del nostre Districte.

Per això i per molt més agrair la lluita que està fent Torxa en aquest moment de pujada i estendre la mà per quan ens la vulguis agafar. Perquè Torxa sempre serà de la Zona i sempre viurà en el nostre cor.

Visca Torxa i Visquin els Esplais.

Zona 4.

Catalina, la força del demà

2011-05-04T21:12:00.000+02:00

La Catalina era una noia jove i maca, amb un caràcter fort, potser tant marcat per la seva proximitat al mar. Tenia un esperit lliure i aventurer, i per aquest motiu havia passat milers d’aventures tot i tenir una curta edat. Físicament era petita i semblava dèbil, cosa que combatia amb el seu fort temperament. Sempre havia tingut molts pretendents, però mai havia volgut ajuntar-se amb ningú, sempre pensant que ja tenia prou problemes en el seu cor i que ella sola se’n podia sortir de tot el que vingués per endavant. Finalment, va conèixer a Espartac, el seu veí de tota la vida i van començar a festejar.
Ell era un noi robust i fort amb una forta identitat i, tot i que era una mica més jove que ella, ningú ho hagués dit mai. Tenia una constitució forta i atlètica i era la enveja de tots els amics. Tot i això en segons quins temes era una mica reservat i sense cap dubte el seu esperit no era ni de bon tros tan lliure com el de Catalina. Això feia que fos molt familiar i tot i que semblava molt assenyat, li agradava molt la rauxa.
Catalina i Espartac van estar sortint durant molts anys i gaudint de la bona vida que permetia el estar junts en moltes coses, però tenint la llibertat en moltes altres. Junts van viure moltes vivències positives i quan un tenia problemes l’altre sempre estava allà. D’altra banda, Catalina tenia la llibertat de navegar en el seu mar estimat, mentre Espartac gaudia de la casa i la intimitat.
Un bon dia Espartac va insinuar a Catalina que volia casar-se amb ella i aquesta, al primer moment, va quedar impactada. Que seria de la seva imaginació i la seva llibertat si es casava amb un home com ell? Ella sabia que s’estimava aquell galifardeu, però també sabia que eren molt diferents en algunes coses. En un primer moment li va dir que s’ho havia de pensar, i ell no s’ho va prendre gaire bé. Per a que no un matrimoni? I va començar a insistir de forma molt brusca per aconseguir la unió matrimonial. Finalment, ella va cedir, cansada d’haver d’aguantar aquell suplici que ja no era vida.
El gran dia va arribar. Van decidir que seria un dia de meitats de setembre, després de les vacances a Barcelona. Va ser un gran dia per Espartac, ja que es casava amb una dona admirada per molts, però no tan per Catalina que tenia clar que els seus dies de pastura lliure havien acabat. I així va ser, ell tenia el control de tota la situació familiar, mentre que ella cada cop tenia menys ganes de ser com havia estas. Les seves idees anaven desapareixent i cada cop vivia més per Espartac i menys per ella. Podem dir, que cada cop semblaven més un, però no un de parella unida i igual, sinó un perquè cada cop més, ella estava anul•lada i feien tot el que ell volia.
Van venir temps de guerra i d’infàmies que ell va saber aprofitar per ensorrar encara més aquella dona que havia volat lliure com mai ho havia fet ningú abans. Maltractada, violada i ensorrada, ja ningú recordava el seu nom, ja que, no sortia de casa seva. No tenia ganes de crear, ni llegir ni de fer res. Semblava que poc a poc anava morint a mans d’aquell que s’havia estimat.
Però al cap d’un temps va passar una cosa especial que ningú es podia imaginar. Catalina, ja amb la seva maduresa, va sortir al carrer a comprar la barra de pa de cada dia quan va conèixer una altra dona que la va saludar pel seu nom. Ella atemorida per l’impacta d’escoltar el seu nom en llavis d’ algú que no fos ella mateixa va marxar corrent a casa. Al dia següent se la va tornar a trobar i va parar a mirar la seva cara. Era Galeana, la seva antiga companya d’aventures, que també havia crescut. Van estar xerrant sobre el que la vida els havia donat i van veure que ambdues estaven a la mateixa situació i que inclús Eugènia, la tercera en discòrdia, també li passava el mateix i. Galeana va dir-li que havia escoltat que arreu del país havien moltes dones iguals que elles i que estaven començant a organitzar-se. Catalina, una mica espantada va recollir el missatge i va tornar cap a casa, allà on ella es sentia segura. Un cop a casa, no es podia treure del cap aquella idea que la seva antiga amiga li havia confessat. Que podia fer ella si era una pobre dona sola? Deixar a Espartac, i després? Va començar a donar-li moltes voltes al tema.
Actualment Catalina encara és maltractada per Espartac, tot i que aquest, al fer-se gran pega amb força reduïda. Catalina amb la seva adultesa ha de decidir quin serà el seu futur i que si en uns anys podrà tornar a volar lliure com ho feia fa ja tants i tants anys, qui sap si potser amb Eugènia i la seva bona amiga Galeana. Tant de bo sigui així en un futur proper.

Els noms que he usat en aquest petit escrit són inventats però potser en les seves primeres lletres es descobreixin altres amagats.

Sisi Generation

2011-04-15T11:09:00.004+02:00

Tenim la fama de ser una generació que no tenim valors, que no volem treballar i que hem perdut la passió per la vida. Tenim la fama de que hem nascut vivint bé i que per culpa això no tenim empenta ni tenim ideals. Tenim la fama d'haver creat el botellon i de fumar fins a no poder més. Sincerament, crec que no ens ho mereixem.

Som la generació amb més nivell educatiu. Som la generació amb més voluntaris treballant. Som la generació que fa la feina que els altres no volen fer. Som la generació que cobrem sous més baixos. Som la generació més estigmatitzada. Som la generació de l'oblit.

És veritat que també hem nascut, molts de nosaltres, amb la falicitat de tenir-ho tot fet, i molts de nosaltres han sapigut aprofitar bé, o malament, la jugada i fer-se els amos de casa seva. En canvi, molt d'altres hem volgut agafar el toro per les banyes i agrair la feina que s'ha fet per nosaltres. Hem de donar les gràcies per tot el camí que s'ha aplanat abans que nosaltres, però no ens hem de quedar amb els braços creuats menjant dels fruits que altres han plantat.

Nosaltres haurem d'assumir que serem els primers que viurem pitjor que els nostres pares. Haurem de viure amb les retallades que estem veient aquests últims anys. Hem d'estudiar fins a la sacietat, tenir més idiomes que ningú, tenir experiència laboral i ser solidaris, per guanyar mneys i treballar més anys que ningú, serà cosa del capitalisme que omple les nostres vides. Per això, hem d'estar preparats i assumir amb coratge que les lluites tornen i que podem passar a la història com aquells que van recordar que es va fer a l'antiguitat per aconseguir noves fites.

Crec que som capaços d'això i de molt més, encara que de vagades defellim

Endavant!

La cultura "modernilla" catalana

2011-04-08T17:07:00.004+02:00

Fa uns dies que penso en fer aquest post. Fa uns quants mesos que estic veient una radicalització de Catalunya, i en especial TV3, sobre el que és la cultura per a ells. Podríem dir que la cultura avançada és la que s'està imposant a casa nostra. Aquesta aventura ha començat bàsicament per tres bandes. La primera d'elles va ser la moda. El bread&butter va inaugurar aquest punt àlgid de la cultura postmoderna catalana. Després d'aquesta gran trobada de moda "urbana" europea, va arribar el 080 BCN fashion week i altres desfilades urbanes. La segona banda és l'art. S'ha potencialitzat de forma molt forta el Dhub Barcelona, el centre Santa Mònica i el MacBa ajudat de rerefons pel CCCB. Finalment i de forma més generalitzada la cultura moderna ha aparegut en la música. Han sorgit grups com Manel o Manos de Topo i d'altres com Mishima, Love of Lesvian, Els Amics de les Arts o Antònia Font han ressorgit, després d'anys de lluita en els petits espais.

Com ja he dit TV3 no deixa de bombardejar-nos amb informació sobre tota aquesta moguda de disseny urbà, pintura abstracte i música neofolk extraterrestre. No entenc com la televisió de Catalunya ens vol donar per bona que aquesta és la cultura a seguir. Programes com Ànima, Silenci, l'Hora del Lector, L'illa del Tresor o els mateixos Telenotícies només ens mostren aquesta realitat deixant tota la demés cultura fora. Actualment si ets artista clàssic o escriptor de novel·la negra no apareixes a la tele, com també passa si ets cantant i el teu objectiu no és anar a la Damm, al Primavera Saund, al FIB o al Sonar.

Amb tot això, no estic dient que no es promocioni tot aquest moviment que dóna força a la indústria artística catalana, sinó que el greuge comparatiu que s'està fent amb altres artistes és greu. Només a petits afectes comparatius podem dir que TV3 dedica 30 segons a explicar que Manel omple un segon teatre a Madrid i només 10 a dir que Obrint Pas ha estat al Japó de gira. Que passa amb tota la música que tenim i no canta neofolk estrambòtic. Els programes com Spuknik o Clip ja han passat a la història. Ningú sap res ja dels clàssics com L'n'B o Sangtraït i de tant en tant surten els Pets o Sopa de Cabra comentant la jugada sobre els grups novells. La generació del País Valencià ha sigut oblidada i la nova Rumba (estil 100x100 català) no ha tingut cap efecte ni televisiu ni radiofònic.

Crec que s'hauria de replantejar una mica el cobriment informatiu de la cultura i l'art a Catalunya i, almenys a la televisió pública, repartir una mica millor els temps, ja que sembla que hi hagi una mà que dirigeix que no vulgui que la gent sàpiga que hi ha un altre món fora dels que no protesten. Que l'art i la cultura reivindicativa, o els que volen exposar al carrer o fer música en directe fan una mica de por?. La veritat que és molt més fàcil anunciar uns nois macos, modestos i que escriguin, dibuixin o cantin sobre l'amor, el tema universal.

En fi, la reflexió us la deixo aquí i vosaltres ja em direu el que penseu.

Visca la cultura popular.

Datos BM i PNUD, Que nos digan la verdad!

2011-03-09T18:21:00.004+01:00

Personalmente creo que con estas dos tablas podemos comprender muchas cosas distintas que nos puedes ayudar sobre el caso de estudio que estamos tratando. Primero voy a examinar tramo por tramo la primera tabla, personalmente elaborada con datos del BM y del PNUD y a conrinuación complementaré ésta con información de la segunda extraída del BM.

La primera tabla está compuesta por 6 eslabones de variables regionales y 3 de variables numéricas. En el primer eslabón de variables regionales contemplamos la clasificación de países por ingresos económicos según dicta la clasificación del BM. Vemos que ésta tiene cuatro divisiones dependiendo de la renta per cápita de los distintos países analizados. Con los datos de 2002 podemos ver como el dicho 20-80 se cumple perfectamente, observando que casi el 15% de la población tiene casi el 80% del PIB mundial. La media de la renta per cápita de estos países es de 27510$ que significa 22360 dólares más al año por persona que la media del Planeta y un 6550% más que la media de los países más pobres. Como podemos ver, la diferencia en la franja de la renta per cápita de países pobres es pequeña, apenas 4000 Dólares, si la comparamos con la cifra de los países más desarrollados. En el cambio a 2010 a sido considerable. Lo que primero nos fija la atención, es la disminución de población de los países considerados de ingreso bajo, así como los de ingreso medio alto, y el aumento que han sufrido los de ingreso medio bajo y los de alto ingreso. Este fenómeno, es debido al movimiento y a la evolución de los países que han saltado de un eslabón bajo al siguiente, cosa que les convierte en más ricos. Ésto nos orienta más que no el simple hecho de observar la crecida del PIB, ya que los datos son reales y no relativos, y por eso fluctúan y varían con el tiempo, lo que no nos permite comparar directamente los datos macro-económicos de 2002 con los de 2010, como se puede comprobar en las indicaciones de las variables de ingreso (diferentes tramos entre 2002 y 2010.). Si seguimos comparando, podemos ver que los porcentajes del PIB están en proceso de convergencia, aunque en términos cuantitativos aún estamos a años luz de eliminar la brecha entre los más pobres y los países de la OCDE. Al menos los Estados de ingresos bajos superan el 10% y el de los más ricos han reducido el gap a 72,9% dejando casi a partes iguales las otras dos clasificaciones del medio. Podemos ver que ahora la diferencia entre las medias de la renta per cápita de los dos extremos es de 38811 y que por lo tanto a aumentado, mientras que el porcentaje refleja que la media de los Estados rico es un 7508% mas que el de los Estados más pobres. Por lo tanto aunque es verdad que en términos totales de población ha disminuido la pobreza, la brecha entre países menos favorezidos y los que mas lo son h aumentado considerablemente.

Si en el estudio desglosamos los países menos desarrollados, los podemos agrupar en 6 agrupaciones territoriales distintas, como vemos en el siguiente eslabón de la tabla. Vemos que este grupo de Estados concentraban en 2002 mas del 85% de la población y concentraba el 20% del PIB mundial. Como podemos ver las regiones en vías de desarrollo son muy distintas entre ellas, ya que tenemos regiones que aún teniendo poca población acumulan un “gran” tanto por ciento del PIB como puede ser Latino América y el Caribe y Europa y Asía Central y por lo contrario tenemos otras zonas que és lo contrario como Asia Meridional o África Subsahariana. En 2010, vemos que el porcentaje de población ha disminuido aunque el porcentaje del PIB acumulado ha subido casi en todas las zonas, menos en Arabia y el Norte de África. Vemos que la mayor crecida la ha tenido Asia Oriental y el Pacífico y Europa y Asia Central.

De aquí pasamos al tercer eslabón que engloba a los países denominados BRIC o los actuales Estados en vías de desarrollo rápido. No he podido obtener los datos de 2002, pero si que incluyo una tabla resumen del IDH. Creo que es muy interesante comparar estos dos medidores, sobretodo para entender que el desarrollo de los países es distinto según los datos que cojamos y los índices que consultemos. Estos países contaminan los datos territoriales agregados del BM ya que ellos son más desarrollados que sus vecinos y distorsionan la realidad agregada. Lo primero que hay que decir, es que China no tiene competidor si hablamos del tanto por ciento del PIB entre países. Con más del 6% supera por más de 3 puntos a los demás. Estos datos si los dividimos por los habitantes vemos que la proporción se invierte y primeramente Rusia y después Brasil cogen fuerza y dejan muy atrás la China y India. Vemos que la media de la clasificación del IDH es el número 93 y el camino va desde el 71 (Rusia) a India (134). el Coeficiente de Gini des del 37 (Rusia e India) al 55(Brasil). Por lo tanto, vemos que son países muy distantes entre ellos en PIB, Cápita y desarrollo. Como conjunto se hace difícil de estudiar, ya que sus correspondencias actuales son distantes y desaparejadas y es difícil de tener su historiograma comparado.

A continuación siguen los países que podríamos denominar como más influyentes desde la caída del comunismo ruso. Cuando pensamos en Estados ricos y desarrollados siempre pensamos en ellos, pero no es así. Si que tienen la supremacía cultural, militar y económicos en niveles generales, pero cuando lo hacemos relativo esto cambia. Vemos que juntos hacen casi el 40% del PIB mundial, aunque esto es el resultado de la caída de los últimos años. Su renta per cápita es superior a 38000 € y su clasificación en el IDH está entre el número 10 y el 22 con unos Coeficiente de Gini entre el 24% y en 40% (recordar que EUA es un Estado muy liberal). Estos datos nos ayudan a ver que si solamente cogemos los datos del BM podemos pensar que estos tres países son los mas desarrollados por su elevado PIB y cápita, aunque si cogemos otros números como los del PNUD nos damos cuenta que tenemos otra interpretación distinta de desarrollo y por lo tanto otros números distintos, que nos ayudan a completar nuestra realidad. Para terminar de completar estos países acabaría de poner las cifrar de un organismo como FreedomHouse para ver la implicación de la democracia cruzada con estos datos y para demostrar si la democracia que creemos subjetivamente que tienen estos países los números objetivos nos dan la razón. También hay que honrar la rápida recuperación que han tenido Japón y Alemania después de haber sido arrasadas el la segunda guerra mundial. Es un ejemplo a seguir para los países que quieren recuperar sus economías después de algún desastre, siempre teniendo en cuenta la “generosidad” de los planes Marshall.

Una vez visto los países más influyentes y haber comprobado que no son los que más renta per cápita tienen, comprobamos cuales son los tres Estados con más renta por persona. Encontramos que casualmente son tres países europeos. Dos los podemos englobar dentro de los países escandinavos socialdemócratas: Noruega y Dinamarca. El tercero, es el paraíso fiscal por excelencia dentro de Europa: Suiza. Vemos que son Estados con poca población, entre 5 y 8 millones de habitantes, y con un PIB total relativamente pequeño, ninguno de los 3 llega al 1%, pero tienen una increíble renta por habitante. El nivel noruego es increíblemente alto y crece hasta superar los 80000$ por habitante. Los otros dos también tienen números altos, aunque se igualan con otros países como Suecia y están entre los 50000 y los 62000 Dólares por habitante y año. Si observamos su IDH vemos que Noruega ocupa la primera posición del ránking y los otros dos ocupan una posiciones delanteras. En repartición de riqueza (equidad) están muy bien situados comprovándolo con el reparto entre el 10%más rico y el 10% más pobre y el Coeficiente de Gini que en el caso más alto es del 33% y en los otros dos no pasan del 25%, cosa que nos hace pensar que el desarrollo viene muy ligado a la renta per cápita si ésta está repartida equitativamente.

Finalmente nos queda evaluar los 3 países con la renta per cápita más baja. Éstos son Liberia, Burundi y la República Democrática del Congo. Vemos que en los dos primeros casos la población es escasa, apenas 12 millones entre los dos, pero que el caso del Congo no es así y nos sorprende con sus 64 millones de personas. Si miramos el PIB relativo vemos que es extremadamente escaso, sin hablar de la renta por persona que es 622 veces más pequeña que el país más rico. Podemos imaginar que por cada persona “mileurista” en Burundi, los noruegos tienen que ganar 622.000 euros al mes (3700€ la hora.). A la vez, observamos que estos tres países están en la cola del IDH y su Coeficiente de Gini es desproporcionado. Observando Liberia vemos que su desigualdad entre 0 (todo el mundo gana lo mismo) y 1 (la élite gana todo el PIB) es de 0,5. Aquí también sería interesante examinar los datos de FreedomHause para determinar en que posición están en el Ránking de libertades civiles y sociales.

La segunda tabla la encuentro interesante para poder ver en datos agregados el volumen de gente que vive en pobreza extrema (menos de 1$ al día) en cada uno de los territorios examinados anteriormente de forma temporal. Es una pena que el informe acabe en el 1998, aunque mirando datos actuales la tendencia es la misma. Vemos que la tendencia es a disminuir poco a poco y de forma relativa las personas muy pobres, aunque en números absolutos no sea así. Es de esperar que con la entrada del nuevo siglo y con los Objetivos del milenio para cumplir este número haya disminuido.

La conclusión es unilateral en este trabajo. Se demuetra que de forma progresiva la pobreza va disminuyendo en el mundo, aunque sea muy lentamente. De forma total el número de pobres aumenta significativamente y la distancia entre desarrollados y no desarrollados sube año a año. Los Objetivos del Milenio no han funcionado en temática económica, es mas, han sido un gran fraude.

También se demuestra que la influencia de los países más fuertes está cayendo, al menos, de forma económica, y otros países ya sean los BRIC, ya sean los del norte de Europa, están cogiendo fuerza. Esto lo sabemos gracias a indices multivariables como los de FreedomHouse, PNUD o otras organizaciones y no mirando solamente el PIB estatal como acostumbra a hacer el BM, aunque siendo sincero sirve de referencia.

José Antonio cantonada democràcia

2011-02-04T17:42:00.003+01:00

Agafo prestat aquest títol del company de “cando otros calan” (molt recomanable), per explicar-vos una cosa que pocs cops he fet aquí.

Resulta que avui fa una setmana i un dia que vam marxar de viatge de final de curs amb els companys de la classe. Ha sigut un bon viatge, amb riures i enganxades on el bon humor a fet gala de la seva millor cara. La anècdota ve quan vam trobar el carrer Jose Antonio, fundador de la falange, que feia cantonada amb el carrer Democracia, anteriormente conocido como 18 de julio. Té collons.

Crec que té els mateixos collons que haver estat en una classe com la meva. Vaig començar l'aventura de les ciències polítiques, ja que poca gent de la meva classe de batxillerat tenia una conversa més enllà de lo superflu i n'estava fart. El sorprenent no va ser trobar gent molt interessant per treure moltes conclusions, sinó que aquesta en sabia molt més que jo en tots els temes. Personatges interessants i pintorescos, com diria el Monegal, que m'han ensenyat a pensar i a reflexionar sobre moltes coses, que jo mateix mai hi havia caigut.

No tinc paraules per explicar totes les anècdotes explicables i no explicables després de tres anys interromputs amb ells. Ha sigut una gran aventura que ha arribat al seu fi amb una velocitat vertiginosa. L'únic segur que m'ha donat aquesta carrera i que puc dir a algú que la vulgui cursar és que hi trobarà cada personatge entranyable que li canviaran la vida.

Després de tot, ha valgut la pena estar a la UB i a Polítiques.

futur I

2011-01-16T12:01:00.001+01:00

Que vols ser de gran?, t'agradaria tenir una família? Si vols tenir un bon futur, has d'estudiar!, sinó treballes no seràs res...

preguntes i expressions que ens pertorben constantment i ens impedeixen viure a on ho hauríem de fer: en el present. El futur és incert i far por, però és una cosa que ve naturalment i que l'hem d'afrontar igual de natural que es presenta.

Angoixa, depressió, estrès, malestar, ploreres...les grans epidèmies contemporànies juntament amb les morts per conducció a alta velocitat. No hi ha forma de parar-ho?. No entenc la necessitat que hi ha per anar ràpid en tot, però estic dins aquest cercle matador. Voler ser gran quan encara es va en bolquers, menjar ràpid i malament, dormir poc, sexe ràpid, 1 minut per cigarro, ara vinc... volem fer tantes coses o ens les obliguen a fer, que al final no gaudeixes de res i tot ho fas malament.... No tinguem por del futur, però gaudim del present i les seves oportunitats.

El teu present comença ara.

Si saps on és... vius en un gran lloc!

2011-01-02T13:10:00.002+01:00

Cap a munt i cap avall sempre has de caminar
i les cames ben fortes tenir,
si els seus búnkers vols coronar
i de cansament extrem, no morir.

El nen de la rutlla sempre atent està
amb aquell pal de metall preparat,
si no és que el volen disfressar,
algú sap, aquest Nadal, on s'ha amagat?

Els joves que hi viuen l'han batejat
com si d'un barri americà es tractés
de tant, que per ell, s'han barallat.

Seria impossible que de tu me n'oblidés,
tan desconegut pels que no t'han trepitjat,
i els que hi vivim quantes coses hem aprés!

Revolta

Eleccions catalanes i Mas de lo mismo

2010-12-22T17:30:00.002+01:00

Després d'un temps prudencial de les eleccions catalanes, vull dedicar-li un petit estudi i fer una petita prospectiva cap a un futur immediat.

El primer que s'ha de dir, és que les eleccions catalanes, com de costum, han sigut poc concorregudes. Si ho comparem amb les eleccions municipals i les estatals, les catalanes són les que menys mobilització comporten. Sociològicament s'ha trobat una resposta comuna, i és que les institucions intermitges són les menys valorades en accions i les que menys representen a un sector de la població. La primera oració va relacionada amb que els ens locals estan molt propers al ciutadà i això dóna una visió d'utilitat, sumat a que l'Estat és molt important en temes econòmics (fonamental en el ciutadà mig) i internacionals (molta repercussió mediàtica continuada) fa que aquestes eleccions es vegin com a primordials en l'electorat i discrimina l'organització intermitja com és la Generalitat. La segona, té un punt de subjectivisme molt més elevat encara, i és que molta de la immigració espanyola dels 60s no es sent representat amb cap partit en aquesta “festa de la democràcia”. Aquests i els seus fills, es senten socialistes i nacionalistes (encara que no ho reconeguin) espanyols i estarien en un àmbit proper a l'esfera del PSOE. Aquesta seria l'explicació principal de perquè hi ha molts més votants socialistes a les eleccions espanyoles que no voten a les catalanes.

Una altra cosa que em sembla important a destacar és el vot en blanc. Personalment, me l'esperava bastant més exagerat, tot i que ha estat al voltant del 3 per cent, 2,94 per ser precisos. Si a aquest vot en blanc li sumem el 0.60% que va obtenir el partit Escons en Blanc hauríem vist com per primer cop aquest vot, molt conscient i crític, hauria passat la barrera electoral del 3 per cent a circumscripcions com Lleida o Barcelona. Aquí ens hem de plantejar un altre debat, sobre si aquest vot s'ha de veure reflectit amb cadires lliures al parlament, com ja apunten alguns intel·lectuals, com Jordi Capo, o alguns partits (molt distants a aquests primers) com C's. Crec que seria interessant poder obrir aquest debat, cara a una nova Llei Electoral Catalana. També dir que no és el record de vots en blanc en unes eleccions, ja que referèndums com el de la “Constitució Europea” (7,18%) i el de l'Estatut de 2006 (5,29%) se'n porten la palma d'aquest vot reivindicatiu.

Ara analitzaré partit per partit, hagin guanyat o perdut, i el perquè d'aquest fet (campanya, últims anys, líders, anti-campanyes, carismes, opinió pública...):

Nebrera: Ha intentat fer un partit personalista de centre-dreta no nacionalista, basant-se amb el seu reconeixement com a ex-candidata del PP. Alhora de la veritat, ha fet un parell d'anuncis divertits i diferents i poca cosa més. El seu partit no el coneix gairebé ningú i això ho demostren els seus resultats molt residuals.

UPyD: Van voler aprofitar els bons resultats que els van portar al Congrés de Diputats, però no han fet cap mena de treball a Catalunya. Cap campanya ni líder conegut han fet honor a ells. Sumant-li que Ciutadans és un partit pròxim i amb una base més sòlida, els hi ha donat una posició que no s'esperaven. Personalment crec que haurien d'haver insistit més per anar amb Ciutadans, tot i que aquests ja van dir que no els volien de bon principi.

CORI: Totes les eleccions necessiten un partit “friki” i aquest ha donat un bon exemple del que això representa. Amb l'Elvis Presley i la Carmen de Mairena al cap davant de les llistes i un projecte per construir follòdroms arreu de la geografia catalana va obtenir més de 6000 vots i es va col·locar per davant de partits nacionals. Curiós veure la propaganda que li van fer des de Tele 5.

Reagrupament: Podríem dir que en Carretero encara està maleint no haver pactat amb en Laporta. Tenia una base social forta a Girona, cosa que gairebé li dona 1 escó. Al reste de territori va passar sense pena ni glòria. El grup que s'escindeix d'ERC, fa un gran moviment per la independència de Catalunya. En un principi no es defineixen ni de dretes ni d'esquerres tot i que el seu fundador i els partits que es mouen al seu entorn es defineixen conservadors o liberals. Això fa que agafi gran força i volada fins a l'aparició de Laporta. En un primer moment, es pensava que anirien junts, l'expresident del Barça per Barcelona i Carretero per Girona. Finalment, el primer té més suport mediàtic i intel·lectual i decideix fer una plataforma autònoma que li traurà tot el protagonisme a Reagrupament, que a la fi, es quedarà sense representació i amb una forta crisis.

Plataforma: El primer partit xenòfob Català que treu més de 70000 vots en unes eleccions catalanes. Totes les enquestes ja deien que Anglada tenia molt de poder, sobretot a la Catalunya interior amb immigració i als barris conflictius de Barcelona. El que ningú esperava és que al començament de la nit electoral es situarien amb opcions a tenir un escó. Crec que és un partit que s'ha de tenir controlat cara a les municipals i la Llei de Partits hauria de controlar-lo si el que al nostre país tenim una democràcia militant.

Solidaritat: Partit que ningú esperava fa cosa d'1 any i que gràcies al carisma de Laporta ha pogut arribar al més alt nivell i a poder entrar al Parlament. Personalment, feia l'aposta de que traurien 3 diputats, ja que no m'esperava el de Girona que creia que aniria cap a Reagrupament. Tal i com ho va fer Ciutadans 4 anys abans, va aparèixer poc abans de les eleccions i va aconseguir un gran ressò mediàtic, clau per tenir representació institucional. Per tot el demés, esperar a veure que dóna de sí un partit monotemàtic (primer que entra en el parlament) en 4 anys de legislatura i si acabarà sent pressa del seu propi èxit. Un apunt personal és que Laporta vol ser el nou Berlusconi català i lliurar-se de la justícia a través de la immunitat parlamentària.

Ciutadans: Un partit que es presentava remodelat des de les últimes eleccions. Amb un paper molt més conservador, cosa que va fer dimitir a dos dels tres diputats que tenia, i molt més agressiu per guanyar vots al PP, ja no presentava un espai insòlit dins la política catalana. La seva clara tendència al nacionalisme espanyol ha passat per davant de les seves propostes socialdemòcrates i el seu discurs s'ha quedat únicament amb el tarannà de la llengua. La seva aproximació a l'òrbita del PP ha fet que aquest partit hagués de radicalitzar el seu discurs, tal i com va fer amb l'escenificació de Badalona. Per altra banda, dir que s'ha consolidat dins el parlament, amb un nombre de votants molt semblant a les anteriors eleccions, i passa a ser el primer partit que entra de nou al parlament i es manté com a mínim dues legislatures.

Esquerra: Podríem dir que és el partit més escaldat de totes les eleccions. Jo situaria 3 accions que els ha fet perdre 11 escons i 2 posicions. La primera, és el canvi de directiva i la disputa entre la nova i la antiga veu d'Esquerra. Personalment crec que Carod-Rovira, ha sigut un gran líder pel partit i això és pot veure en com el va treure de la misèria de Rahola i Colom i el va convertir en el tercer partit del país. La successió mal feta i els problemes personals de Puigcercós amb l'anterior líder, han col·laborat en portar per mal camí al partit. La segona acció és la considerada dolenta gestió del govern tripartit i la mala campanya feta per esquerra on el tema del referèndum va eclipsar totes les altres propostes. Finalment l'última acció, i crec que la definitiva, és l'aparició de Reagrupament i Solidaritat, que han fragmentat el vot independentista, ja que si sumem el vot d'aquestes tres forces ens dona uns resultats molts semblants als d'Esquerra de 2006.

Iniciativa: El gran guanyador del tripartit i el que millor a aguantat el cop. Tot i haver tingut moltes polèmiques amb Interior, controvèrsies dins el partit i un canvi de directiva amb un representant poc conegut fins llavors (Herrera) ha aguantat força bé i només cau amb uns milers de vots. Iniciativa ha sigut l'únic dels 3 partits del govern que ha defensat el treball fet i la repetició del govern, i això pot haver sigut un impuls dels electors cap a les urnes. Una altra conseqüència possible, és que és l'únic partit d'esquerres que es va negar a pactar amb CIU, i això també li ha fet un gran favor.

Populars: Personalment, crec que són els grans triomfadors de la nit. Rècord històric, que fa palès que quan el partit radicalitza el seu to, aquest cop amb els immigrants, té més vots del que s'espera. Alicia Sánchez-Camacho, mare soltera i filla d'immigrants, ha plantejat un dels discursos més ferotges del PP des de fa uns quants anys. Actes com el de Badalona i el del Papa apropen al PP cap a una posició clarament a la dreta espanyolista per competir amb Ciutadans. Ha vist que el seu mercat no és CIU sinó els partits ultradretans (PxC), nacionalistes espanyols ( C's) o antics votants del PSOE que s'han quedat sense referència ni diàleg (UPyD).

Socialistes: Juntament amb esquerra són la cara visible de la derrota. La seva crisis interna basada amb el debat de que vol ser el partit (l'anomenada catalanitat Vs espanyolitat), la maca de lideratge i la fi del projecte federalista de l'Estatut, han evidenciat la fi del cicle més gloriós del partit. A partir d'ara, ha de treballar de valent per aconseguir trobar un lideratge clar (que serà el quart candidat en quatre eleccions) i convèncer a tots els electors que confien amb ells per les generals que també ho facin a les municipals i a les autonòmiques.

Convergència: Clars guanyadors de les eleccions a molta diferència del 2n, han utilitzat un llenguatge molt poc clar a les eleccions. Movent-se entre federalistes asimètrics, nacionalistes de butxaca i independentistes de cor, han promès lluitar per pal·liar la crisis econòmica i aconseguir un pacte fiscal amb la línia del concert econòmic del País Basc. Ara, la responsabilitat queda a les seves mans.

Finalment vull afegir que podria estar hores i hores parlant de partits, però no és el cas d'aquesta actualització. Només volia donar una imatge àmplia dels partits i veure, a poques hores del segon intent d'investidura, les possibilitats que té Mas per fer un pacte d'abstenció.

Immigrants?, no gràcies?

2010-10-06T17:09:00.003+02:00

Immigrants?

Quan parlem d'aquest tema molta gent em diu que sóc jove i utòpic, tot i que crec que molts cops tingui jo raó pura. Ara s'ha posat de moda parlar sobre aquest tema a causa de l'expulsió dels gitanos romanesos a França.

L'altra dia parlant amb persones properes, que no esmentaré qui són, em van dir que estaven d'acord amb la decisió francesa, cosa que em va indignar, francament. Estereotipar tot una societat posant etiqueta de lladres, a part de ser xenòfob, és ser antidemocràtic. La mateixa ràbia que ens fa a nosaltres que ens diguin egoistes per ser catalans o no treballadors per ser espanyols (tal com diu el wall street journal) els hi fa a ells aquest rol imposat que tenen.

Es immoral que França expulsi aquesta gent, però encara ho és més quan Romania va entrar a la Unió Europea i França va estar d'acord a que hi entrés amb Bulgària amb la condició que els seus ciutadans no fossin de ple dret a Europa i no hi hagués transit lliure de persones i mercaderies. Per això a les seves entrada va posar una prerrogativa, per si en algun futur (ara present) passava coses com aquestes. Aquesta és la lliure i moderna França, aquell país que cantava llibertat, igualtat i fraternitat finalment s'ha quedat amb l'Estat del genocidi cultural, la colonització més cruel i l'expulsió d'ètnies.

Sarko, per això, a fet una mera representació, ja que els gitanos que ha expulsat no arriben als 3000, que ara es reparteixen per altres països d'Europa, que són un exemple ínfim del total de gitanos que viuen en el seu territori, ja que la gran majoria tenen carnet de residents francesos i no poden ser expulsats. Per tant, el que ha fet es ensenyar a la gent de dretes el gran poder que té, que es resumeix en fer fora el que pot o el que li deixen.

El president de totes formes tampoc guanyarà grans vots amb aquesta estratègia. És cert que la seva popularitat a augmentat de forma generosa des de que ho va fer, tot i que la intenció de vot de la població no va en aquest camí. Els electors de drets a la pregunta “del 0 al 5 com valora a Sarkozi” la seva valoració a pujat, però això no representa que el vagin a votar, que per això ja tenen el seu partit pro-Le pen.

Hauríem de veure com hem arribat a aquest gran problema. Pel que es veu, ser francès amb papers no és de gran complicació, el que sí que ho és, és la teva integració depenent de quin origen tens. Els gitanos no són els únics que tenen problemes a França. Recordem la problemàtica als suburbis parisencs de fa 4 anys. Francesos que no troben feina i barris que tenen index d'atur amb números del més del 50% ens haurien de portar a la pregunta: En que s'ha fallat?. Dons que la integració no ha sigut un gran èxit, sinó un total fracàs, tal per França com per gairebé tots els països Europeus. Però aquest no és el tema de l'actualització, i ja la discutiré un altre dia.

Per acabar vull fer referència a la frase: “Els teus avis van lluitar molt per tenir el que tenim i aquesta gent ens ho està treien”. Això és dit tant per gent de dretes com d'esquerres, dons jo n'estic fart!. Els meus avis, no van lluitar per tot el que tinc en la societat, simplement van dedicar-se a viure el seu temps. Els avis que van lluitar per això, ho feien internacionalment i per tant estarien contents de que aquesta gent, com ells diuen, se n'aprofitin. I finalment, dir que hi ha molts avis que van lluitar per tot el contrari, és van aprofitar d'aquesta gent a Cuba, Marroc i d'altres països que van engreixar les nostres arques i que ja ningú recorda. També hi ha molts avis que van lluitar o donar suport a Franco, i si fos el seu net no estaria orgullós. Així que és una frase que no m'agrada gents en aquest sentit!.

Esperant que us agradi tot aquest escrit i a veure si algú comenta quelcom

Salut i Força

Pobles, grans veritats i mentides.

2010-08-31T18:36:00.001+02:00

A ple mes d'agost i amb les grans ciutats plenes de turistes, moltes famílies decideixen un any més escapar del formiguer i tornar a la terra que un dia els seus avis, els seus pares o ells mateixos van abandonar a la recerca d'una vida millor. Normalment, pràcticament en la seva totalitat, aquests punts són nuclis rurals de mida mitjana o petita (entre 50 i 5000 habitants) que en temporada alta estiuenca poden doblar o triplicar la seva població. Aquests acostumen a estar localitzats en la part interior del Principat, Aragó (sobretot Franja de Ponent), Andalusia, part sud del País Valencià i Múrcia i Galícia.

Actualment estic estiuejant a Azanuy, un petit poble de La Litera, comarca de la Franja de Ponent d'Osca. Aquí he compartit moltes coses amb la seva població i ha base d'anys de venir-hi he aprés moltes coses interessants, que no hauria conegut a no ser que la meva besàvia no hagués abandonat anys abans de començar la Guerra Civil. Per això, avui m'agradaria fer un post afirmant o desmentint molts mites de la gent de poble i de tot el món que els rodeja.

Primer de tot vull dir que intento fer un escrit interessant, així que si ets d'aquells que penses que en els pobles viuen en cavernes, renten la roba abeurador o cacen per donar de menjar a la seva família no cal que segueixis vivint. La segona advertència és que jo parlaré de la meva experiència i de la forma de vida aragonesa en general (ja que també conec pobles de Cinca (Alt i baix), Matarranya, Ribagorça i Somontano) comparat amb la vida barcelonina generalitzada, sabent que molts cops la vida de barri és com la d'un poble.

Ara si, entrant en matèria el primer tòpic que vull assegurar que no es compleix del tot és la tranquil·litat rural. Tot i que sí que és veritat que la en un poble la vida és eternitat de vegades més calmada que en una ciutat durant la majoria de l'any, no es pot confiar en la pau absoluta necessària per arribar al Karma. Motocicletes sense silenciador a totes hores, nens jugant al carrer, avies xafardejant “a grito pelado” a les portes tot prenent la fresca, gats barallant-se a altes hores de la matinada (i quan menys t'ho esperes en cel i xisclant de forma molt aguda), campanes sonant cada 15 minuts i ocells cantant a les 3 de la matinada són uns bons exemples del que pots trobar-te pels carrers. Això i més, quan les festes d'agost no siguin al costat de casa teva, perquè llavors durant una setmana no sabràs el que és el descans.

Una altra cosa que es comenta de la població rural és que la gran majoria són conservadors. Tot i que està demostrat que molts cops és així, hi ha cops que no es veritat. Primer de tot, s'ha de dir que de les eleccions municipals no en podem treure conclusions, ja que en la seva gran majoria els veïns no escullen l'alcalde per la ideologia sinó per la seva forma de servir al poble (tecnocràcia pura). En canvi en les eleccions generals si que es dóna el cas de que els partits majoritaris són conservadors, tot i que s'ha d'investigar el perquè. La majoria de la població rural és gent gran que va decidir no seguir la seva família cap a la capital fa ja uns quants anys. A part també s'ha de dir que majoritàriament els partits d'esquerres tenen molts vots a les grans ciutats i per tant el vot de dretes també serveixen per treure centralisme a aquesta. Vull deixar constància d'això, ja que hi ha molta gent jove, relativament quan parlem de zones rurals, (almenys a la zona on visc jo) que es declara de centre o d'esquerra, o fins i tot que declara no votar.

Molts cops, segurament pensant amb el seu conservadorisme, es pensa que la gent de poble és metòdicament tancada. El que és veritat és que amb la gent que no es coneix, o gent que ve de fora, normalment, és més difícil integrar-te en el grup, tot i que un cop ets a dins o si vens per una persona que està en el grup són com la teva família. D'altra banda si pensem que a la gran ciutat, la teva vida està envoltada de grups (amics de la universitat, gent del barri...) que podrien ser comparats amb la relació de la gent rural entre ella i que la gent de la ciutat es passa moltes més hores a casa, no tinc segur qui és més tancat.

Un altre mite de poble és que la gent que hi viu està avorrida i sense esperança per la vida. Tot i que com a tot arreu hi ha, evidentment, gent així, no és el general. La gent rural està orgullosa d'on prové i lluita per conservar en marxa el poble, portar endavant la terra i que el lloc no decaigui, no sense moltes oposicions. Per això, molt cops en zones que no hi ha molts diners, es veuen unes festes majors increïbles, en un lloc on viu poca gent, hi ha moltes associacions i en llocs perduts a la muntanyes hi ha tendes, bars o cases rurals.

Un dels problemes més grans que trobo als pobles és els gran índex d'alcoholisme que s'hi troben. Potser és cosa meva que a la gran ciutat vaig amb altres tipus de persones, però veig que l'alcohol en grans dosis impregna la vida de molts dels ciutadans. Entre els joves es cultiva la cultura, sobretot de la cervesa i el vi, que uns anys més tard perjudica ja sigui físicament o moralment la vida d'aquesta gent. Tot i no ser generalitzat si que ho és en grans quantitats i tot i que el tant per cent general no ho indica, l'específic si que és com a mínim mereixedor d'alerta. Els preus, la disponibilitat de diners des de ben joves i la cultura donada per la família i amics, personalment crec que podrien ser les causes més evidents d'aquest possible problema.

La penúltima cosa que m'agradaria comentar és la imatge prototípica del granger sense coneixement del món. Actualment i gràcies a les noves tecnologies i al transport barat i ràpid aquesta deficiència gairebé a passat a a millor vida. Gairebé? Sí, hi ha una certa manca de coneixement del món i una voluntat de no voler-lo conèixer. Amb això no estic dient que sigui bo o dolent tenir aquestes expectatives, però això ens demostra que s'hauria de potenciar unes ganes de coneixença del desconegut i a l'hora que es demostra les coses bones del proper també despertar les ganes del llunyà.

Finalment comentar que últimament les ganes d'emigrar del poble han pràcticament desaparegut i fins hi tot hi ha pobles que estan creixent en nombre d'habitants, tant tot l'any com a l'estiu. Això obre les portes a fer més iniciatives i que altres persones hi vagin a viure i així que aquests pobles no s'extingeixin.

Espero que llegiu l'article complet i comenteu si penseu igual que jo o no.

Records des de la Franja.

Catalans i de veritat

2010-06-24T20:42:00.005+02:00

Ja s'apropen les eleccions catalanes i comencen a ser interessants les grans castanyes que hi ha pel mig. Aquestes eleccions semblen diferent a les demés pel que fa als grups nacionalistes catalans al parlament. Sembla que ERC caurà força per molts motius (molta fatiga de govern, canvi de lider i de lideratge, discussions internes i errors en els últims anys), Reagrupament traurà algun diputat, que no podem calcular amb precisió fins que el senyor Laporta no digui el que pensa fer i comenci a fer campanya. Mirant tot això des de fora i controlant el tema des d'un punt de vista que mai no havia tingut, m'agradaria dir alguna cosa que em passa pel cap.

Vull dir que m'espanta la pujada de les dretes nacionalistes catalanes. Fins ara teníem dos partits al parlament que s'autodenominaven nacionalistes, un d'esquerres catalogat com a independentista i un altre de centre/dreta que es deia a si mateix com a catalanista. La preocupació que tinc es que una coalició que no es decanta ni de dretes ni d'esquerres, que només vol la autodeterminació i es considera molt nacionalista, tingui una forta representació. En aquest grup hi ha entrat a formar part partits com Unitat Nacional Catalana que està compost per cínics i algun que altra skin head, saluden a la senyera amb el braç alçat i quatre dits a l'aire i el seu símbol és un 33 amb clara referència al 88.

Amb tot això l'altre dia vaig començar a pensar que si el fort nacionalisme espanyol es dolent que pot passar amb el fort nacionalisme català. Vaig veure que tal com Telemadrid, el Mundo o la Cope distorsionen la realitat a la capital, aquí també tenim força medis que fan el mateix, salvant, evidentment, les diferències. On vull anar a parar? L'altre dia escoltant música, vaig decidir que volia escoltar una cançó que recordava amb una ràbia força gran. La cançó es “La Guerderia” cantada per Macedònia, grup de pop per nens a l'estil del mític Parchís, però actual i a la catalana. A part de la vergonya moral que em fa aquest grup amb les seves lletres vergonyoses i que haurien de ser cremades per ensenyar als nens de forma molt incorrecte, aquesta cançó va ser la gota que va fer basar el got. La lletra parla sobre una nena que va ser desatesa a una classe de Madrid perquè no s'havia dir caca amb castellà. La veritat que si la història de la nena que no sap parlar català i per això és discriminada és patètica i una fal·làcia, aquesta també em resulta igual de repugnant. És trist que anem preparant als nens per a que siguin bons catalans, capitalistes i trepitgin a qui calgui per això. No sé qui va escriure la cançó i si les Macedònia sabien el que cantaven, perquè era patètic.

Si teniu la oportunitat d'escoltar alguna d'aquest grup feu-ho i demostreu-vos a vosaltres mateixos que estem fent amb els nens i que volem del futur del nostre país, per acabar fent un grup així.

Si us plau pensem amb el que fem

escolteu la cançó aquí:

http://www.youtube.com/watch?v=BDPlPc6NDH8&feature=PlayList&p=218863FBA1468DEE&playnext_from=PL&playnext=1&index=31

Critica a la Gossa Sorda, L'últim heretge.

2010-06-12T23:14:00.001+02:00

Tot i no ser cap professional amb música ofereixo la meva opinió del CD d'un dels meus grups preferits.

El grup de Pego, Marina Alta, La Gossa Sorda, ens torna a deixar sorpresos amb el seu nou CD L'últim heretge on segons ells mateixos trobarem cançons que parlen de passat, però també de pressent i futur.

En el CD i trobarem diverses col·laboracions com pot ser La Raiz (Gandia) i Al Tall (PV) que enriqueixen el ja variat ritme del grup. En aquest tema em vull centrar a continuació. El grup a trencat un altre cop motlles i ha fet un altre cop de les seves. Als ritmes que ja ens tenia acostumats ( reggae, Ska, hard-core, folk, rock rural) els ha tornat a mesclar, com ja va fer amb el seu últim CD (Saó) amb pinzellades de rumba catalana i amb veus d'MC en cançons pur estil Sound System. Una vegada més ens tornen a demostrar que tot i tenir moltes coses a agrair a Obrint Pas, ells es poden desmarcar oferint al públic una altra cosa diferent i que els fills petits d'aquests s'han independitzat.

La temàtica del CD segueix sent bàsicament rural i crític amb la societat valenciana. Tot i així aquest cop s'han atrevit a afegir algun que altre matís de crítica més enllà de la seva realitat com a la ciutat de Barcelona. Tot i que, amb Babaloco han intentat sorprendre al públic del Principat amb una cançó propera per a ells, han tornat a caure amb l'error d'explotar quelcom que ja està molt esgotat. Han tornat al tema clàssic del Raval ( Barri barceloní conegut per la seva alta taxa d'immigració) amb ritmes caribenys i temàtica poc treballada que recorda molt a Manu Chao i per citar a un grup més actual Che Sudaka. Segueixo trobant molt de renom a la Cassalla (beguda tradicional del sud del PV) i a Pego, cosa que ja porten fent a tots els seus altres discos, i que comença a fer-se repetitiu.

Finalment m'agradaria donar dos apunts ràpids amb un mateix objectiu. El primer se'm va passar pel cap escoltant la cançó Ateu. Té una tornada molt bona amb una rima fàcil i enganxosa, però al escoltar la primera part d'aquesta recordem ja alguna altra cançó cantada per ells mateixos, que passa, què se'ls han acabat les idees?. El segon apunt que es solapa amb el primer, el percebem quan escoltem el bonus track del CD i veiem que és una cançó feta amb “refritos” d'altres cançons mítiques del grup. Puc dir que aquesta està força bé i és força original i que com a complement final del CD és molt intel·ligent.

Per acabar dir que tot i les crítiques oferides aquí trobo que el nou treball del grup de Pego torna a ser cosa bona per les orelles i que les dues primeres lletres rosen la perfecció musical, tot i que si hagués fet jo el CD també hagués incorporat A l'ombre del Mongó i la versió de Raimon, penjades al seu Myspace.

Més informació a www.gossasorda.com i www.myspace.com/gossasorda

Renovació del blog

2010-03-20T12:45:00.000+01:00

Avui he renovat l'estètica del meu blog i em sembla que ha quedat prou bé. Algunes han sigut les raons del canvi. Primer de tot, una visió més agradable dels articles amb una lletra més clara i uns colors més fluixos, per a poder gaudir de la lectura. Després, un model més modern i ergonòmic que fa que la gent s'interessi més. Finalment incorporar el Mar Mediterrani a la capçalera, que es noti que és una peça essencial tan de la meva vida com la de tots els que vivim allà.

Espero que us agradi a tots.

Una abraçada bloggera!

Revolta

1r mes

2010-02-25T19:16:00.002+01:00

Hola a tots i totes!

Ja fa 1 mes que vaig començar la meva aventura holandesa. Amb aquest temps m'ha donat temps de pair tanta informació, conéixer a gent molt interessant i veure que els estudis amb una llengua forània són més del que em pensava!

Holanda és un petit gran país. Té molta cosa i segur que mai acabes de veure raconets que es fan mirar, cases de somni i carrers plens de bicicletes. Tot i així no m'extranya que sigui tot verd, després de les 4 setmanes que ha fet. Per això trobo a faltar molt el meu mar mediterrani, els meus 10-15 graus i les festes. Ja sé que ara em direu tots que allà també fa fred, però no és comparableXD.

Aquí he fet força voltes i Maastricht i Utrecht són molt xules. Em planejat un viatge a Berlín pel mes d'abril que em fa molta il·lusió, ja que és la meva espineta alemana.

Tot l'altre va com sempre. Segueixo sent igual i crec que encara m'estic reafirmant més en les meves idees!!!.

Espero que tots els demés estigueu igual o millor que l'últim cop que us vaig veure.

Una abraçada

David

1a setmana a Nijmegen

2010-02-05T12:34:00.001+01:00

Aquesta a sigut la meva primera setmana de classes a la Raboud University.

La universitat la veritat que esta molt bé. Els professors són força bons i el seu anglés es força assequible la veritat. Aquest bloc ( fins al maig) faig 4 assignatures, i en el següent dues, així que està una mica desequilibrat... que hi farem, coses de les carreres minoritàries :(.

Pel que fa la gent està molt bé. Aquí a la meva residència hi viuen molts estudiants i la gran majoria d'ells erasmus cosa que s'agraeix. Però aquí la gent és molt maca i afable.

EL pitjor és la temperatura i el sol que fa 1 setmana que no el veig... aiiiiiiiiiiii aquest clima continental..., estic esperant-lo amb candeletes per almenys sortir una mica al carrer, ja que ara és impossible si no es que has de sortir per obligació.

Que dir de la setmana... dons que aquí tot ho fan amb Bolonya i és una mica complicat d'entendre tot plegat, sobretot si és amb anglès. També dir que hi ha molta gent que ha estat a Barcelona i m'han dit que els hi va agradar molt, no sé si per quedar bé o no.

En fi no sé que més escriure, només que us trobo a faltar molt ( família, amics i com no el meu solete, que vull veure amb un gran somrís per setmana santa). Ja sabeu que això és casa vostre i si m'ho dieu amb certa antelació podem buscar alguna cosa.

Molts petonets

David.

Diari d'un viatjant

2010-01-28T12:39:00.001+01:00

Avui és el meu segon dia a Nijmegen.

Aquí la gent es veu força maca i m'ha ajudat bastant, tot i que estic una mica enyorat... però espero que passi ràpid.

Ahir em vaig pegar un viatge maratonià des de Barcelona fins a Eindhoven i després fins aquí, amb uns nervis que no us podeu imaginar, però tot i així vaig arribar amb temps i estic bé. Me'n vaig anar a dormir doreta i avui m'he llevat per llegir tota la info que em van donar i he anat a comprar una bicicleta que està mig rebollada però que va encara força bé. Ara aniré a dinar dintre de poc i després a comprar-me tovallola i a pagar alguna cosa que em queda.

Altres coses són que per la nit fot un fred que arrasa i que ja tinc la meva primera sortida a Amsterdam el dissabte!. A també seré habitant de Nijmegen pq m'empadrono el dimarts :D.

Espero que per Barcelona tot vagi molt bé i que no feu dolenteries.

Un troba a faltar més del que s'esperava,

David

Miralls de fum

2009-12-20T01:48:00.002+01:00

Necessito escriure, i no sé com... per fi després d’algun any entre mig tinc la ment prou emboirada per tornar a fer allò que feia quan encara no tenia el cap clar.

Miralls de fum, llàgrimes humides, saberes borratxeres sense resaca, cops de cap sense sang, idees esbojarrades, comiats sense entusiasme.

Com necessitar alguna persona com heroïna el drogaaddicte. Com anar a dormir sense la teva dosis més valuosa. Com poder fer un crit d’ajuda sense que ningú t’escolti i que aquest crit sigui la teva anticatarsi gens restructuradora. Com poder tenir ganes de córrer després de que la teva prehistòria no et faci nosa, recordant antic temps que potser encara no has oblidat i que mai ho faràs.

Tenir ganes de ser nou i recordar encara més el teu passat cruel. Com veure el somrís diabòlic a la teva esquena i no poder esborrar-lo. Com trobar a faltar un adéu còmplice que ja no vindrà, i un bon Nadal que ja ha passat.

Estar esperant un tren, potser ja antic i que no passarà mai per aquelles vies que va trepitjar anys endarrera i fer-ne del no res una catedral. Viatjar en primera i de cop estar sol i inútil en aquella estació buida de compromís i d’identitat.

Recórrer per al teu interior sense idea clara i sense res a témer pel teu propi maquiavelisme propi dels pitjor assassins. Com una simple trucada interior pot ressorgir com l’au de foc i tornar a les cendres quan ja no en queda res. I veure desesperat que tu també ets un d’aquells egoistes que es reflecteixen en aquells miralls de fum opac. Com l’estupidesa humana bombeja el teu cor i les teves venes només hi passa aquella sang estúpida i depriment que no farà brotar cap llavor eterna.

Com intentar ser alguna cosa més que insignificants punts en un rellotge de sorra i no acabar ni sent això. La gran dicotomia entre l’animal que som i l’home nietzschià que volem arribar a ser. La credulitat d’idiosincràtica i el ser científic que acaba amb la repetició del ser. El no poder ser el que vols ser, perquè no ets res.

Fer alguna cosa perquè toca i no perquè vols. La diferència i la semblança entre el que vull i el que he de fer. El no tenir temps per el que realment vols i el tenir-ne massa per al que no vols. El oblidar-te de les grans coses per ser feliç i el voler estimar les petites coses que creus que et fan feliç...

En fi un munt de coses que ballen pel cap, que en el fi no deixen de ser interpretacions de productes químics. El sentir-te oprimit i necessitar realment algú per clarificar les teves idees. El tenir un full en blanc per aguantar tots els teus pensament i l’espelma que poc a poc es consumeix amb el pas del temps.

I el només voler estar amb aquell ser, que segur que no és humà, perquè és massa per la teva capacitat..., el necessitar una simple abraçada i que potser haurà d’esperar endemà, que per a tu serà potser massa lluny. Sóc egoista, m’he criat com ha home modern.

Necessito volar

http://www.youtube.com/watch?v=220NJeQKAkY

Generació mur de Berlín

2009-11-10T00:03:00.001+01:00

Avui fa 20 anys que va cauré l’últim vestigi del comunisme rus. Per aquest motiu totes les televisions han donat la notícia d’alegria per aquell fet. Els noticiaris anaven plens de la efemèride de que tal dia com avui de fa 20 anys va caure el mur i que per fi els ciutadans que vivien en la part dolenta del món van tenir la llibertat que es mereixien.

Tota la generació que vàrem néixer aquell anys i els posteriors no podem imaginar-nos com deuria ser viure en aquella època, però si que podem veure quines han sigut les repercussions des de llavors.

El liberalisme després de lluitar, durant gairebé dos segles, es va imposar per tot el globus desenvolupat, i ja no hi havia cap tesis que se li oposes. Alguns preveien la fi de la història i la transformació de tots els països en règims autoritaris cap al lliure mercat i la democràcia representativa, i la veritat que tenien raó. Molts dels països, per no dir que tots, de la part nord del nostre món tenen aquest sistema i es veu que estèticament els hi va força bé.

El que no van saber preveure tots aquests evangelistes de la doctrina liberal era el que passaria dues dècades després. L’atur, el treball precari, la lluita per l’aigua, la contaminació, la pobresa, la falta de llibertat d’expressió, la tortura i l’individualisme, és el que ens a portat viure en aquest món de la panacea lliure-mercantilista.

Avui pot ser un dia de celebració per milers de persones que poden gaudir dels avantatges de tenir deu televisors a casa, però que vagin en compte que la cobdícia no els deixi cecs. Segurament milers de treballadors afectats per expedients de regulació han vist les notícies amb un posat diferent. La llibertat d’expressió es veu diferent tancat entre reixes per defensar el teu ideal. Tres quartes parts del planeta no ha pogut veure el noticiari, ja que no guanya ni un Dòlar al dia. Hi ha periodistes que no han tingut diari per dir el que pensen realment. Milers de persones no han pogut gaudir de la notícia amb col·lectivitat perquè no se’ls permet de reunir-se....

Només puc dir que fa vint anys que la gent es pensa que no tenim alternativa i que hem de viure com autèntics autòmats. Dons jo avui dic que no. Hi ha alternativa a aquest món que vivim. La nostra evolució no passa per l’individualisme i el mercat, sinó per a la assemblea i la cooperació. El nostre futur no passa per a competir per a guanyar un sou i que el patró se’n dugui la plusvàlua, sinó per a la participació activa a la societat i la repartició del guany per aquell que l’ha treballat. La nostra vida no pot tirar endavant depreciant al veí o a l’estranger, sinó integrant-lo i fent-lo partícip de la nostra societat. Hem de posar fre a la idea de que no hi ha alternativa, perquè és una simple fal·làcia.

Avui no hem de celebrar que va caure la dictadura, perquè ens en van col·locar una altre.

Jove, pensa i actua

Barcelona, ciutat emblema II

2009-05-27T13:58:00.001+02:00

Avui vull parlar de la transformació i el pla urbanístic que l’únic que afavoreix és el transport i la visió turística de la ciutat per part d’estrangers que venen bàsicament d’altres part d’Europa occ., EUA i Japó.

Barcelona va començar la seva transformació turística als anys noranta amb l’ampliació i la creació de les rondes i les transformacions que ja hem explicat en altres actualitzacions.

La ciutat es va convertir en un bon lloc per viure on les comunicacions eren bones, pel ritme de creixement de la ciutat, i les infrastructures eren viables.

Això va començar a canviar amb l’expansió de la nostra ciutat pel món, i sobretot amb l’arribada del fòrum de les incultures. Van començar a arribar els “guiris” i amb ells els problemes d’urbanitat.

El centre de la ciutat comtal és inviable totalment, amb acumulacions espectaculars de turistes en busca d’ombra i font. Però en canvi, no és bon lloc per la celebració de la festa major de la ciutat, ni per la festivitat dels títols del Barça. Molt millor que apartem tots aquests “indeseables”, com diria un antic president dels culés, i els enviem als terrenys del Fòrum, que no sabem que fer-ne’n.

Una altra cosa que m’indigna és veure passar busos turístics. És espectacular estar esperant un autobús normal durant més de 20 minuts, i amb això l’acumulació de gent que es fa a la parada, i veure passar tres busos turístics, el primer dels quals ple, i el segon i el tercer buits. Algú els hauria de dir qui necessita més mobilitat a Barcelona?. Seguint amb aquest tema dels autobusos ,dir que el que han fet amb el 24 és terrorisme d’ajuntament. Aquest autobús, a part de turistes, pujava a joves i grans, sobretot iaietes que van a comprar, a dalt muntanya del Carmel, on molts cops a més de carrer hi ha escales. Dons bé, a partir del mes que ve, l’autobús en comptes de pujar fins a dalt de tot del Carmel, només ho farà fins a la meitat, casualment on es troba la porta del Parc Güei. La veritat si no us sentiu avergonyits després d’haver sentit això, feu-vos-ho mirar.

La planificació totalment follida que volen fer de la Diagonal, també em sona a aquests temes. Un passatge pels ciutadans diu l’alcalde, mentre ell va amb el seu cotxe oficial. Ens trauran l’artèria principal del centre de la ciutat, per fer un carrer “mono” amb el seu tramvia!. Això combustionarà tots els carrers perpendiculars a aquest i farà que la circulació sigui de bojos, ja que no crec, que es dediqui diners a un transport públic adequat per a les circumstàncies.

Per acabar vull recordar les imatges de seguidors de futbol estrangers borratxos perduts a les 3 de la tarda, pixant-se al mig del carrer i fent semi-botellons i la policia que només mirava i recomanava... Això va ser un clar exemple del que és avui la nostra ciutat. Estrangula als residents per ensenyar a les postals. Intolerable!

Barcelona, ciutat emblema I

2009-04-20T19:10:00.001+02:00

Barcelona, ciutat emblema I

Després d'haver viscut èpoques de canvi, Barcelona s'ha posicionat com a un exemple de modernitat.

Primer va arribar la desaparició de les barraques de Montjuïc i del Carmel, i un cop van enllestir les muntanyes van fer fora el Somorrostro.

Un cop això van arribar els jocs olímpics amb ells, la renovació de tota la costa i de les rondes, donant molt equipament a la ciutat.

Finalment es va fer el Fòrum de les cultures que va reformar tota la diagonal sud.

Ara el que es vol fer és una Diagonal emblemàtica i fer obres als barris del Raval i de la Pau.

Això ha fet que les bosses de pobresa i de sense sostre, es traslladessin d'una punta a l'altre de la ciutat, sense solucionar el problema i simplement traslladant-lo a un altre lloc on no molesti, cada cop més lluny.

Però, Barcelona s'ha transformat en una ciutat bona i on no hi ha pobresa i desequilibris?, que cadascú opini el que vulgui, només cal entrar a google maps.

Fotos:

Pedralbes

Guinardó

Zona Arc de Triomf

Salut

Revolta

PD: Això només es el començament d'una tira d'uns quants articles sobre Barcelona

Sobre l’educació

2009-04-08T13:01:00.001+02:00

Molts cops m’he preguntat sobre què és la nostra educació. Que si l’escola, que si la família, el grup d’iguals, l’educació en el lleure...

Personalment, crec que l’educació és tot aquell estímul exterior que ens fa aprendre i evolucionar, al llarg de tota la nostra vida. Si bé és cert, que a les etapes primerenques de la nostra etapa vital, som molt més receptius i aprenem tot l’important per sobreviure en aquesta societat, un cop a la maduresa, penso, que aprens allò que et fa feliç i t’emociona.

Molts cops, preguntant i discutint amb els monitors i monitores de l’Esplai, hem discutit sobre qui està aprenent més en el centre: els nens o nosaltres?. La meva experiència ha estat molt positiva, i tot i que molts cops desespero per tenir un temps lliure, crec que he après com a persona.

Un cop tenim això clar, vull introduir el tema essencial del que vull parlar. Com i què hem d’educar. Aquestes, són dues preguntes clau que m’he fet més d’un cop. Si tenim una educació lliure, hem d’educar amb els valors occidentals que tenim? Com ho fem perquè a la gent que eduquem no segueixin els nostres errors...

Després de donar-hi moltes voltes, he arribat a la conclusió, que cadascú tenim una forma d’educar, i aquesta és la gràcia. Si ens mirem a nosaltres mateixos, veurem que tenim una mica de cada persona que ha influït en la nostra vida, i això és el que realment val. Si tenim una educació multilateral i multidimencional, podem escollir quins són els valors i les propietats intel·lectuals que hem de recollir, un cop els altres han sembrat.

Jo personalment, crec que he d’educar en els valors de la igualtat i de la llibertat (en aquest ordre), i un cop això està assumit, presentar tots els altres valors universals com la solidaritat, la tolerància i la integració. Però mai oblidant que sense cultura ni arrels no es pot volar amb llibertat. Per tant, penso que a qui he educat hauria de pensar que ho he fet sempre amb voluntat de creixement tan corporal, com cognitiu i espiritual. Si arriben a aquesta conclusió, la meva feina com educador ha arribat a bon port. La cosa bona és que amb mi, sempre hi ha hagut un bon equip que ha completat el que jo he intentat crear.

Espero que tots els nens i nenes que estan creixent avui en dia, tinguin una millor educació formal de la que vàrem tenir nosaltres. Només així podrem canviar l’establert, sinó tornarem a caure en el parany de sempre.

Revolta

PD: bones vacances a tots

Maquiavelisme modern o clàssic, o com ser cabró modern

2009-03-23T17:43:00.001+01:00

Traient el renta plats estava pensant com poder actualitzar el meu blog. Que explicar més que els altres no sàpiguen. Sobre que poder discutir i que la gent em comenti críticament.

Llavors m’han vingut les paraules d’en Silvio i en Fer avui fent una cervesa i discutint qui era el típic cabró i qui era neo “cabró”.

En molts moments de la vida, has de fer coses que no van en la moral quotidiana normal. La veritat, no em demaneu perquè, però penso que l’home segueix sent aquell animal que porta interiorment i que és indestriable, i per tant no pot separar la seva racionalitat amb el seu aspecte més brutal, malgrat autors clàssics amb els seu ego natural, volguessin que tots els homes fossin tan llestos com ells, i teoritzessin que tota la massa és animal i ells són elits i per tant homes.

Això fa que molts cops actuem de forma impulsiva, tot i saber que no ho hauríem de fer. Estic parlant de tots els aspectes de la vida, ja sigui en els estudis, la vida, l’amor, els esports o en el sexe. Molts cops aquestes accions ens porten a sentir malestar interior i remordiments, pel record que tenim d’aquell moment o per por al futur. Per altre banda, hi ha molts moments que no sentim aquesta angunia interior, més ben dit, ens alegrem d’haver fet totes aquestes accions.

En algunes ocasions no he sabut quan una acció era immoral, ja que no he tingut aquell neguit que diuen que es té quan es fa alguna cosa malament. No sé si serà culpa meva, però algun cop m’ha sabut greu no tenir-lo, i llavors em poso a discutir amb mi mateix si el que sento és normal sentir-ho, o hauria de sentir una altra cosa diferent. Finalment sempre arribo a la mateixa conclusió (evident si sempre discuteixo amb mi mateix), que és que al final, qui diu que està bé o malament és la tradició i la societat on estem immersos. Ja sé que en molts casos poso aquesta com a culpable i que molts cops fa coses bones, però ara mateix penso que és així.

Perquè els gays tenen por de dir que ho són?, perquè si t’agrada una noia tens por a dir-li que l’estimes?, perquè parlar de sexe i de si les noies es masturben o no, està mal vist?, perquè et cataloguen per la roba en que vas vestit, la gent que va més “hortera”?. Són moltes de les preguntes que em faig, i no són les úniques. També moltes formes d’actuar estan mal valorades o mal vistes quan surten de la visió normal. No entenc res, ja que els que critiquem més, som els que ens hauríem de mirar més al mirall, i ho dic en primera persona, ja que, molts cops jo també estic en aquest grup, i mai es fa prou per sortir-hi.

Els nens que els peguen a classe, haurien de ser els més protegits. Aquells que no es poden pagar un pis, haurien de tenir-ne un de digne. Les professions més renegades són les que més necessitem. Les persones que més estimem, són les que més depreciem.

Deixem-nos de parides i anem a l’acció directe, en el bon sentit de la paraula.

Si la societat et menja, menja’t la societat.

Revolta

PD:Però sóc cabró o no?, mai ho acabaré de saber, que hi farem!

Vergonya Criminal

2009-03-19T00:17:00.001+01:00

Quan veus unes imatges com aquestes, no cal comentar res més...

Hi ha gent que encara diu que els mossos són un gran cos de policia:

http://blip.tv/file/1891138

Torturar i punt.

Revolta

Filosofia

2009-03-02T17:54:00.001+01:00

Molts de valtros direu..., joder torna a escriure un altre cop sobre grans parides de la humanitat... però que voleu que hi faci sóc així.

Aquesta actualització no vol recordar a un anunci de compreses ni molt menys, però, encara que si assembli, no té res que veure en la realitat.

La filosofia, aquella que permet donar-li voltes a una cosa sense res més a fer, és un dels meus petits plaers a la vida. No sé si passa en general o sóc jo que m’agrada el sado-masoquisme, però m’encanta donar-li voltes a una cosa i no trobar-li la solució. Per culpa als meus “grans estudis” en el camp de la informàtica i les noves comunicacions aquestes preguntes han augmentat, i m’agradaria conèixer a algun expert perquè em pogués donar algunes nocions.

Com poden volar els avions?, on és guardat tot allò que jo deso per internet?, com pot ser que en lloc tan petits i càpiguen tantes coses?, em desperten el meu interès per aquest assumpte.

Altres preguntes més típiques com: El que jo visualitzo blau i tinc la percepció de blau, tothom ho veu blau. O pot ser que tothom vegi el blau de diferent forma, però com té un mateix nom tothom ho vegi igual. Potser el que jo imagino blau, per una altra persona és vermell, però seguirà dient que és blau. No sé si m’explico.

D’altres com perquè somiem, i tenim diferents tipus de somnis. Pot existir un ser superior? O com s’ha fet l’univers.

Fins i tot preguntes estúpides com perquè sempre gent imbècil o lletja (almenys més que jo) té parelles excepcionals quan jo encara segueixo solter?

En fi mils de preguntes retòriques que mai em seran contestades, i que només serveixen per agafar un mareig intel·lectual d’una certa consideració.

En fi..., crec que de tant en tant va bé bombardejar-se el cap amb tots aquests rotllos i demostrar-te que estàs viu. Però mai oblidem les paraules del gran Hume, que deia que després de debatre tot això, anava a fer el que més li agradava a la vida, anar a fer una birra i a jugar a billar amb els seus amics.

Salut!

La Clara

2009-02-10T20:31:00.001+01:00

La clara era una noia de 17 anys, no pas gaire més alta que la majoria de les noies de la seva edat. Eren les 5 i mitja de la tarda i tot just feia 10 minuts que acabava d’arribar a casa. Es trobava just d’avant el mirall nua. S’estava examinant atentament cada pam del seu cos. Va fer una ganyota estranya i va decidir començar per dalt aquell sofriment.

Va observar el seu cabell curt i esquinçat, que ja no creixia amb la mateixa vitalitat i lluentor d’anys anteriors, quan tenia la cua de cavall més ofenossa de tota la classe. Va continuar amb aquells ulls verd marihuana, que havien portat de bòlit tots els nois. Es va adonar que havien perdut la seva brillantor característica i la seva profunditat, on t’hi podies perdre, ja no existia. Va decidir beure la llàgrima que li baixava pel que li quedava de galta i va mirar els seus llavis prims. Allò que abans havia sigut molsut i l’enveja de tot llavi petoner, ara no més gruixut que un paper de fumar.

Tot baixant va decidir no mirar-se el coll, ja que era la part que més odiava del seu cosa i va passar a veure’s el pit, si se li podia dir així. El que en temps anterior havia sigut una 90, ara era una simple bossa penjant a sobre les marcades clavícules. Uns pits ridículs, que no feien més que dissimular-se a sota aquella roba ample que portava. Va començar a plorar més fortament.

Tot i aquell plor va seguir la seva exploració pels malucs. Allà on havien existit dos “michelins” que no molestaven la seva figura, ara eren un parell d’ossos que vacil·laven la seva nuesa. Tot just veure això va decidir donar-se la volta i veure aquell cul que ja pràcticament no existia. Va recordar com odiava que tothom li digues el culet “respingón” tan maco que tenia.

Finalment va mirar aquells dos pals que li feien de cames. Allò era tot el que li havia quedat de les cames de jugadora de bàsquet que tenia. Unes cames musculades però esveltes, d’aquelles que només s’aconsegueixen quan practiques esport regularment. Tot aquell esforç tan meritori li havia quedat amb un parell de cames esquifides i plenes d’estries, que acabaven amb uns peus on l’únic que es veia era unes terminacions semblants a uns dits i que justament tenien el gruix de l’ungla.

Això era el resultat d’aquell somni perdut. La voluntat de volar davant de la televisió, per oblidar aquella soledat intrínseca de l’ésser humà. La Clara havia aconseguit l’American dream, allò que tothom vol i ningú compren. Aquell cos era fruit del maltractament i la violació del nostre gran benestar, i la gran hipocresia social.

Ella es va quedar pensant, i va veure que la seva soledat encara existia i que així seguiria fins que no obris els ulls i veiés tot el que s’estava perdent. Va decidir la millor cosa de la seva vida, i va començar a viure.

La Clara va fer el pas decisiu de la seva vida, i va intentar explicar el seu problema a aquells que se l’estimaven i clarament la van ajudar amb tot el que van poder. Va veure que ella només havia de fer el primer pas.

Tots tenim una Clara interior i ens hem d’adonar que si no la traiem ningú ho podrà fer per nosaltres. És hora que siguem valents i donem un pas endavant.

Salut i Revolta

Dedicat a totes aquelles noies i nois que han decidit donar un pas i són molt més valents que aquells que encara no ho han fet, com la Mireia.

Una visió politològica de la independència.

2009-01-27T12:10:00.001+01:00

Entre llibres, manuals i apunts, he estat pensant com seria la independència del nostre territori a través de la visió d’alguns dels politòlegs més famosos i controvertits.

Primer podríem preveure una pressió sociològica per part dels ciutadans. Aquest seria un treball en xarxa de totes les organitzacions socials i culturals d’arrels catalanistes. Podríem començar amb organitzacions purament procatalanes com La Plataforma per la Llengua, Omnium Cultural, Racó Català.... Posteriorment altres grups com els excursionistes, grups de guies i centres d’arrelament català també haurien de començar a pressionar. Finalment els moviments estudiantil i de treballadors catalans com SEPC o Treballadors Catalans, i grans empresaris i representants de la cultura feta al nostre país. Això podríem dir que seria una mescla entre el Problem Stream, i el treball en xarxa social de Putnam. Tot aquest moviment hauria de tenir una situació de crisis mai vista abans al nostre país. Això faria afecta de Feed-back i destaparia altres problemes, i mostraria el nostre crit internacionalment, i potser altres països sense autodeterminació s’apuntarien al moviment

En el Policy Stream, tindríem els grans thinks tanks catalans, com poden ser les seves universitats més arrelades a la realitat catalanista com la UAB, UDG o la Blanquerna, o d’altres com fundacions com la Jordi Pujol (que hauria de demostrar que és catalanista), o associacions com Sobirania i Progrés.

Finalment, faltaria que la situació política o Political Stream, fos favorable a la situació. Per tenir aquesta situació, seria indispensable l’actuació de partits que apostessin per la independència de Catalunya i es deixessin d’hipocresies i tonteries com la casa gran. Jo intentaria fer una jugada magistral impossible de fer a la realitat. Una refundassió de Solidaritat Catalana, amb tots els partit i altres d’independents que volguessin la separació de l’Estat espanyol del català. Intentaria fer un CDC+ERC+CUP, i d’altres com gent d’ICV o PSC-CPC, que estiguessin disposats a treballar junts per un objectiu ampli.

Tot i aquest camí, quedaria la disputa amb Madrid, i tot el desgast incremental que suposaria. Però tot i així, jo crec que podria resultar... digueu-me hipotètic o idealista... però crec que podria funcionar.

Apa una abraçada i força per la repassada final!

Revolta

Definicions (http://dcvb.iecat.net/)

2009-01-22T23:12:00.001+01:00

Radical:
2. fig. Que afecta l'arrel mateixa d'una cosa, el principi d'una cosa.
Sistema:
2. Conjunt de principis o regles sobre una matèria, enllaçats entre ells d'una manera racional, segons un mètode determinat.
Català:
1.Nadiu o propi de Catalunya.
Sentiment:
1. Facultat de sentir
Solidaritat:
Qualitat de solidari; entera comunitat d'interessos i de responsabilitats

Aquí em teniu a mi. Si tots sabem el que volen dir les coses ens entendrem molt millor. No espero que els que no vulguin entendre ho entenguin.

Tots sabem que els terroristes són aquells que tiren míssils a Fallujah. Els que deixen morir els nen a Dakar, mentre es veu córrer els cotxes de la opulència. Els que exploten col·legis a Gaza. Els que no s’indignen al veure la gent amb panxes inflades i les cares plenes de mosques. Els que van matar a Carlo Giuliani. Els que no han comdemnat la mort de Guillem Agulló...

Però sempre és més fàcil criticar als que semblen bruts, als grups guerrillers, als que fumen porros, als rodamóns o simplement els malnombrats rojos. Ells no van encorbatats i són als que la contaminada televisió dóna la culpa.

L’assassí ets tu, que no t’aixeques del sofà i t’indignes..., la teva indiferència és complicitat.

Revolta

Vidio que molta gent hauria de veure per despres parlar:
Rapsodes- Mil Paraules

Internacionalista tour

2009-01-17T13:15:00.001+01:00

Molt sovint hem parlat de créixer com a nació i com a país. Crec que per això és important tenir uns bons representants allà on la paraula catalana pugui arribar.

Molts de vosaltres m’haureu vist amb diferents samarretes del grup de música Obrint Pas. Les porto bàsicament per 3 motius. El primer, és simple, m’agrada molt la seva música. El seu estil Ska-Hardcore, amb temes de punk, OI! I últimament amb ritmes importats del folklòric valencià i amanit amb una dolçaina, em posa la pell de gallina quan ho escolto en directa.

La segona raó, és la seva llengua i la seva identitat. Defensar el catalanisme al principat és molt fàcil, o no gaire complicat. Però defensar la teva terra més enllà de l’Ampolla comença a ser més complicat, i no parlem ja de la ciutat de València. Però encara que molts no ho vulguin veure o no es creguin el que diré, hi ha gent que no oblida d’on és. Aquest són Obrint Pas, que tot i haver tingut problemes i amenaces en més d’un concert, han sabut tirar-ho endavant, en un ambient hostil. Gràcies a gent com ells el PV encara segueix lluitant.

I definitivament, aquest grup, representa la nostra cultura arreu del món. Han tocat a reu de Castella, Euskal Herria, Galiza, Aragón o Andalucia, però també a Alemanya, Suïssa, Itàlia, Zagreb, Occitània, República Txeca, Sud Amèrica... Aquest recorregut, ha portat la nostra llengua i la nostra cultura a indrets que mai havia trapitjat, i gràcies a ells, molta gent que no sabia que era això dels PPCC, potser ara si que té alguna idea.

Com ells, molts altres grups de nacions sense Estat o grups rebels, també han trepitjat casa nostra. Grups com Betagarri, los Drap, Reincidentes, o d’altres com The Lokos, Che Sudaka o Molotov. Això és digne de veure i donar suport.

Aquest grups són realment els nostres ambaixadors al món. Tandebó d’aquí uns anys, més grups com aquests puguin trencar fronteres.

Una abraçada

Revolta

Us deixo videos d'Obreint Pas arreu del món i d'altres interessants:

Repúbluca Txeca

Zàgreb

Gernika

Pirat's Sound Sistema a Vigo (para Silvio)

Betagarri a Barcelona

Che Sudaka a la Salamandra

The Loko a Buenos Aires.

Si em dius adéu...

2009-01-07T21:33:00.002+01:00

Estar a un enterrament mai no fa gràcia, i menys quan és d’una dona implicada, estimada, i mare d’una nena d’11 anys i un nen de 14.

Mai no és fàcil dir adéu a una bona persona, i menys amb una missa. No és agradable donar gràcies a Déu, quan fa 2 dies es va morir una dona després de 3 anys d’haver patit un càncer que li va paralitzar tots els òrgans i la va fer agonitzar fins al final. No està bé creure en un ser superior bo, quan fills de puta enriquits a base d’explotar als altres viuen anys i panys i quan hi ha una dona bona ha de patir en una edat que no li tocava.

Mai és fàcil acceptar això, però et fa meditar i pensar com t’agradaria que fos el teu comiat. Molts cops he pensat com podria ser el meu enterrament. Sé que és una mica maquiavèlic i anguniós parlar d’aquestes coses, però també ser que passen i que la vida té un fi.

A mi, per suposat, m’agradaria una incineració laica, i que ningú pronunciés res sobre Déu. Només un discurs preparat per algú proper (germanes, amics o d’altres familiars), la cançó Que tinguem sort i els Segadors.

Finalment m’agradaria deixar les meves restes meitat al Mediterrani, fruit del meu caràcter, i l’altre meitat al poble, fruit de les meves festes.

Només això, i que em deixessin descansar per sempre més...

Un petó molt humil i fort a l’Aina i en Ferran, que sàpiguen que temps millors arribaran.

Revolta

"A mi...

2009-01-01T23:24:00.001+01:00

Es que me da rabia cuando en Cataluña cuelgas una bandera de España y te llaman facha. Sólo por escuchar La Linterna (que es el único programa que se atrebe a decir la verdad), ir a misa cada domingo y sentirse española, tienes que ser fascista".
Quan la gent ignorant obra la boca per dir vagenades val més fer oïdes sordes o pegar-se un tret al bell mig del cap. Si no saps ni les lleis del teu propi país, ni la seva historia, ni la seva cultura, ni que tenir una riquesa lingüística és el que fa gran una nació, millor calla.

La veritat que molta gent diu allò que ha dit un que li sona i no té una visió global del món. Avui m’he tingut que callar moltíssimes coses, ja que no era ni el lloc ni el moment per dir el que pensava, però això m’ha fet donar més ànims per seguir amb el meu projecte.

El feixisme segueix incrementant les mans dels que volen paraules banals per seguir creant el moviment popular.

Tandebó la gent del meu país pogués conèixer una mica més com van els trets i com van les situacions. Coses com “Que pone en tu DNI” o “ Cual es tu país”, no s’escoltarien amb tanta freqüència. Canviarien les coses i s’escoltarien sentències com “ tu de quina nació cultural et sents” o “tu com argumentes la immersió lingüística en una societat bilingüe”.

Ai ai ai quanta desesperació porto a sobre...

Una forta abraçada

Revolta

Ja ho deia Putnam

2008-12-25T22:28:00.001+01:00

Entre apunts i estudis nadalencs, he recordat un autor, que aquest any m’ha marcat. El seu nom és Putnam i va dir una de les frases més meritòries que he escoltat en la meva vida: “ Itàlia a evolucionat més amb associacions corals i clubs de futbol que resant.” Ell, es referia a que el benestar i l’evolució d’un país ve vinguda a partir de la participació desinteressada de la població en associacions horitzontals, i no en institucions rígides i que no deixen participar al públic general.

Quan vaig veure aquest autor, em vaig emocionar i ho vaig veure clar, “el que jo pensava, estava fonamentat amb autors de reputació!”. La veritat, que des de ja fa uns quants anys, porto pensant, que la bona governança, no es feia en als grans parlaments i en les grans institucions. L’església va dominar el poder en tota l’època tan medieval, com moderna, i l’ésser humà va quedar estancat en la seva estupidesa. Es va demostrar que institucions de ferro i coercitives no podien dur a un bon terme. Llavors, va arribar la “gran revolució” del país veí. Aquell gran somni que volia portar llibertat, fraternitat i igualtat, es va quedar amb un simple canvi d’elits-aristocràtiques a elits-burgeses. La gran població va quedar marginada a aguantar el que calgués. Finalment va arribar el segle XX, i les coses van començar a canviar. La gran massa de població va començar a agafar el poder, poc a poc, però sense parar. Primer, van començar les sufragistes, després van ser els moviments antiviolència com el de Mohamed Gandi, Luter o els hipies. Posteriorment van radicalitzar-se i van aparèixer moviments radicals com els Black Panter i el 0 7, que institucionalitzant-se van fer sorgir el que ara anomenem ONL. Totes aquestes organitzacions i moviment socials, eren molt distants entre ells, però tenien una cosa en comú, millorar la societat i integrar les minories en aquest món de democràcia majoritària. Aquestes organitzacions també tenen en comú que creuen en una anàlisi de xarxa. Com diria una cançó, cadascú es sap moure per la seva zona perfectament i per això és bo en allò que coneix. Si aquest individu cus una xarxa d’afinitat i integra altres organitzacions germanes, tindran més força, sense perdre el control de base. Si finalment aquestes s’ajunten amb d’altres, formaran una coalició força gran i tindran molt més poder, i fins i tot poden tenir el luxe que les institucions els escolti.

Per tant l’evolució de l’ésser humà està en la confiança establerta entre individus, i com aquests són capaços d’integrar diferents idees per fer un grup a un enemic comú. Això ens porta a la idea de la bona fe ciutadana i la desaparició dels free-riders, que són els polls de la societat. També es dona a entendre que s’hauria de veure un canvi en la situació social i cultural mundial i sobretot en el nostre país. Però poc a poc i lluita a lluita això pot passar.

Si en els anys 60 va poder passar, perquè no pot tornar a passar?, jo crec que podem tornar a cridar llibertat, amnistia... i podem tornar a repescar els moviment autèntics, tot clar, modernitzant-los i adaptant-los a avui en dia.

Algun dia podrem tornar a carregar les armes amb clavells vermells, algun dia tornarem a replantejar la intifada.

Tot desitjant-vos un bon solstici d’hivern

Revolta

2008-12-07T17:27:00.000+01:00

Ara mateix, estem vivint en una situació difícil i de controvèrsia mundial que ens evoca a la paradoxa.

Sabem que l’amor a la terra que ens dona vida i l’estima als semblants, és una cosa superior, i encara que molts ho defineixin com a nacionalisme, trobo que aquesta paraula està massa desprestigiada per utilitzar-la com a habitual.

Molts comentem l’error, i jo el primer, de valorar com a positiu allò proper a nosaltres, i de creure dolent al que està més lluny. És evident, que ningú, o gairebé ningú, dirà que prefereix viure fora de la seva terra de naixement o criança.

Tot i això, hi ha moviments, que defenen un nacionalisme diferent, una estima diferent amb un significat diferent. Aquests són els que volen un treball de xarxa, una comunicació fluida entre nacions per fer un món més lliure, i amb menys fronteres. Un món on les diferències fossin una virtut i no un desig d’odi, i on la paraula ser signifiques vida. Un món on no es confonguessin la paraula nació, amb la paraula Estat, i on tothom pogués ser d’allà on vol ser.

Aquests, acostumen a ser mencionats com a anarquistes, per aquells que creuen en un Estat ferm i traïdors per aquells que encara no han descobert que estimar la terra no és dolent. Per tant una mala definició per als dos aspectes.

L’únic que es vol és un món lliure de feixisme, i una Catalunya lliure d’odi nazi, tan català com espanyol...

Revolta

Ni França, ni Espanya, i Estat català.

PD: Deunidó com estic avui...XDXD

El pescador

2008-12-04T18:17:00.001+01:00

Hi havia una vegada, un pescador fumant tranquil·lament una pipa, després d’haver recollit els estris d’una nit de pesca.

Mentre el pescador estava mirant el mar, se li apropa un emprenedor i li pregunta: Què fas que no pesques?. El pescador, se’l mira amb cara desconfiada i li diu que està fumant. Posteriorment a això, l’emprenedor, li torna a fer una altra pregunta: Perquè no estàs pescant? L’home de mar una mica emprenyat li diu que ell ja ha pescat prou i que no té per què fer-ho més. L’emprenedor li argumenta que sí que ho hauria de fer, ja que així, tindria més peix i amb els diners que li sobressin podria comprar una barca més gran i anar a pescar a l’interior del mar. Un cop hagués passat això, guanyaria molt més i potser suficient per comprar-se una altra barca i així tenir una flota per a ell.

Posteriorment el pescador, li va pregunta que perquè volia tot aquell diner, i l’emprenedor li va dir que per tenir molts diners i poder asseure’s i gaudir de la vida. Finalment el pescador i amb cara d’incredulitat li va dir que ell ja ho estava fent abans d’arribar l’emprenedor.

No per molt tenir, ets més ric.

Revolta

El Che de la qüestió

2008-11-24T19:29:00.001+01:00

Com un símbol pot representar tantes coses i alhora tan poc. Si senyors i senyores, estic parlant de la figura d’Ernesto Guevara, més conegut com Che, pel seu accent argentí. Avui i comentant amb un col·lega, m’he adonat que la figura del guerriller, està més venuda que mai.

Samarretes, fotografies, dissenys de tot tipus, i fins i tot anuncis de moda, porten la figura inconfusible d’aquest personatge. El que jo no sabia, que també el Peso cubà tenia el seu rostre imprès a la cara. Això si que ho trobo intolerable. Que una colla de cretins portin la seva insígnia gravada en alguna part del seu cos o vestuari, pot passar, pe això mateix són cretins. Però que un poble que representa ser comunista, estampi la seva moneda amb la cara del seu llibertador, ho trobo humiliant.

Si el comandante estigués encara entre nosaltres, no sé pas que diria, ja se sap que aquests revolucionaris, primer una de cal i després una de sorra..., però si conservés la dignitat de quan era jove, vomitaria sobre de la cara de Fidel.

Tandebó, el poble cubà tingués tanta educació, com per tenir respecte als qui van lluitar i van deixar la vida per la causa, i retirés aquesta moneda de la circulació.

Ara entenc la seva famosa frase: “cuando encontramos las respuestas, nos cambiaron las preguntas”

Revolta

El ric i la illa deserta

2008-11-20T23:20:00.001+01:00

Aquesta història tracta sobre en Pol Calers.

Resulta que en Pol Calers, era un ric d’aquells de categoria. Tenia un parell de Ferraris, vivia a l’avinguda Pearson de Barcelona, conduïa un Helicòpter fins a la feina del papà i li feia gràcia veure negrets de l’Àfrica en els seus viatges primaverals.

Ell era aparentment feliç i compartia les tardes en el seu camp de pàdel amb tots els amics que avia conegut al Liceu francès. Ho tenia tot, una parella on poder fer un clau per treure’s l’estrès, tenia amics que es gastaven els “cuartos” amb prostitutes de luxe i de tant en tant passava a veure la família per Suïssa, on el seu papà tenia la seu central del banc.

Total, que un dia aquest noi es va despertar i va veure que no tenia sentit viure d’aquella manera i que estava avorrit de tenir-ho tot, el que ell volia era acció i passar-ho bé provant coses noves. Va investigar, i va provar de tot, però res l’omplia. Finalment i passejant pel Raval, va trobar una agència de viatges que prometia una gran aventura en una illa plena de perills, però que seria el més emocionant que faria en la seva vida. En Pol s’ho va pensar més de 3 mesos, ja que no s’havia si estava preparat per fer aquest pas, però finalment ho va fer. Ell no s’havia exactament que era, però estava enamorat d’aquella il·lusió que el feia viure, encara que a l’anunci només i veia una simple platja com la que ell avia trepitjat en els seus innumerables viatges a les Maldives.

Finalment hi va anar, deixant tota la seva vida endarrera, fins i tot parella i amics. En l’avió només anava ell i el pilot. Quan ja portaven 15 hores de viatge, el pilot li va donar un paracaigudes i el va empènyer cap a baix. Un cop a la illa va descobrir que no hi havia res i que no era res del que li havien venut. Va passar dies i setmanes patint la soledat i la tristor, fins que va decidir rectificar i demanar ajuda amb el seu mòbil d’última generació amb GPS.

Finalment els amics del senyor Calers el van anar a buscar i van tornar junts cap a la civilització.

En Pol no estava trist i enfadat amb la companyia de viatges que li havia venut, ja que va trobar aventura i mai hagués cregut passar-ho tant bé i malament a la vegada, sinó que estava enfadat amb si mateix, per no saber valorar tot el que tenia i totes les seves riqueses. Però ell sabia com era, i que necessitava sempre una mica més de risc i ganes, fins que realment es quedava sol, i l’únic que el podien ajudar era els seus amics, aquells amb qui podia compartir el seu esport preferit, el pàdel.

El nostra protagonista, va seguir protagonitzant esports de risc, i tornar a deixar tota la seva vida de costat per fer coses que el condemnarien a la mort, però era el seu estil de vida i ell era feliç, tot i no estar content ni em si mateix ni amb el món.

Revolta

PD1: Gràcies a tots els TPT, per la gran birra d’avui. Tot això seria diferent sense valtros.

PD2: Avui és el DIDA (Dia internacional dels drets dels infants) així que amunt el voluntariat!, i avui també fa 33 anys de la mort del nostre generalíssim durant molts i molts anys. Que en guerra descansi.

Joan sense Por (a la meva)

2008-11-13T18:20:00.001+01:00

En Joan Desorientat.

Aquesta és la història d’un noi de 15 anys, resident a Barcelona, i amb una preocupació molt gran: No sap de quina tendència política és.

Ell es veu amb una gran voluntat de participar políticament, al contrari de tots els seus amics de l’institut, però sempre que veu un cartell pensa, si aquell partit o sindicat podria ser el seu.

Poc a poc se’n va adonant, que tots els partits van a la seva i que ell no vol ser així. Un bon dia i ja fart de que tothom tingués la seva casella i ell no, va decidir anar a veure món.

Primer de tot, va fer les maletes amb un bon grapat de roba gruixuda i se’n va anar cap a Moscú, seu general de la gent que es pensava molt d’esquerres. Un cop allà, va quedar amb el senyor Coplovitx de Eskerratuasv, per anar a fer un cafè. Tot parlant, el senyor Coplovitx li va dir que havia participat en el gran govern de la URSS i que havia sigut el millor que havia existit en el món. En Joan tot valent li va preguntar per un tal Trotsky, que li sonava d’haver estudiat a una classe d’història. Quan el senyor rus va escoltar aquest nom, se li van posar les orelles vermelles i va començar a xisclar una cosa tal com traïdor a la pàtria comunista. Va començar a cridar que era un enemic del poble rus, que havia sigut expulsat del país i havia viscut amb gent molt rara com la Frida Calo, que ell només recordava per un quadre amb 5 mones i que no havia pogut reconèixer l’humà. Finalment el rus, va dir que s’havien fet moltes purgues per matar a molts traïdors que com aquest Trotsky havien malmès a Stalin i de retruc a la URSS. Va acabar amb un visca Rússia i se’n va anar tot remugant sota el bigoti. En aquell moment en Joan va veure que aquella no era la seva idea de món, i va desistir de ser comunista, o com deien per aquelles terres marxista-lenninista.

Després de Rússia, en Joan va decidir anar a Alemanya, terra de l’antic nacional socialisme. Un cop allà, es va trobar amb un tal Jens Nacionaltotaritszasen. Aquest senyor, portava una mena de Z molt rara, que a en Desorientat li sonava com a creu gamada. En Jens, li va començar a explicar que la seva idea, era un món sense desigualtats socials, i on tothom fos lliure. Això a en Joan li va semblar molt correcte, i se’l va mirar amb cara de felicitat. Com ja em dit el nostre protagonista, era molt curiós, i no s’havia ben bé un tema, per això li va preguntar sobre que era allò de l’Holocaust. El senyor nazi, li va respondre que era un gran invent dels rojos exacerbats que encara existien, però que si ell pogués els ficaria a tots en una camera de gas, juntament amb els jueus i els negres. Tot seguit li va donar un fulletó de propaganda i li va dir que Espanya era un gran país, i que el projecte de Franco havia estat un bon projecte. En Joan se’n va anar una mica espantat d’aquell bar, ja que el seu millor amic provenia de la rama hebrea, i el seu avi havia mort construint la Vall dels Caiguts. Total que va veure que allò no era per a ell.

A continuació, decidir anar als EUA a veure que si coïa. Allà va conèixer una noia que es deia Condolexia Lliberté. Es van trobar a l’Estàtua de la Llibertat i van fer un Big Mac. Allà la senyora li va començar a explicar el fabulós món liberal i com el mercat es regulava per, una cosa molt complicada, que es deia la mà invisible d’un tal Smith. Ell tot parat li va preguntar si tot el món estava vivint en un món liberal i ella li respongué que si, menys la púrria de Cuba. Llavors, el nostre protagonista, li va preguntar si havia vist algun reportatge sobre els negrets de l’Àfrica. La Condolexia li va respondre que això eren afectes secundaris d’aquest món egoista i que ella ja feia prou donant 100 dollars cada Nadal en una campanya feta per Intermon. La noia va pagar la pujada a la torre, i li va dir que se n’anava perquè tenia molta feina. En Joan es va quedar sol i va veure que la noia tenia un estrès que li sortia per l’orella, i va pensar amb en Hassan, un nen que els seus pares tenen apadrinat a Sudan.

En Joan començava a tenir pocs diners, i va decidir fer l’últim viatge a Itàlia. Un cop allà va conèixer en Lucca Libertadore. Ell el va portar a una sala molt petita amb poca llum i li va dir que era Anarquista i que estava apunt de cremar una seu del banc italià per protestar contra Bolonya, ja que era el mal universal d’aquella setmana. Li va parlar d’un món molt maco on tothom s’agermanés i lluités per l’interès comú i on no hi haguessin barreres. El nostre xiquet va veure un món fabulós, però amb una mala forma, ja que era impossible ficar-lo en pràctica. També va veure que al cremar un caixer, l’Estat havia de donar diners per arreglar-lo i que per això un estudiant aquell any es quedaria sense beca per fer un Erasmus.

Total, que en Joan al tornar a Barcelona, va veure que encara estava més embolicat que quan va partir. Des d’aquell moment va veure que l’únic que li quedava era ajudar als més petits a créixer i fer-los crítics, perquè un cop siguessin grans no reproduïssin tots els exemples que ell avia vist en tot el seu viatge.

En Joan, no va participar mai en la vida política, però un cop mort, tots els polítics del món van anar a donar la seva llàstima a la viuda, ja que avia aconseguit ser l’únic home en el món en no tenir por de preguntar i créixer com a persona.

Lluitar, crear, construir poder popular

Revolta

Agraïments:

Gràcies a Joan Barril, per ser una font d'inspiració diària

Països Catalans

2008-11-06T20:53:00.001+01:00

Per aquells que em diuen Anarquista, millor que llegeixin això.

Avui, he estat pensant com podia ser la meva primera actualització bona. Pensant i pensant, he arribat a la conclusió, que fa molt de temps que vull escriure sobre un tema.

Com observo jo la meva idea de país perfecte.

De fet, abans de començar ja comento que em deixaré moltes coses pel camí, ja que és impossible comentar-ho tot. Per tant si no veieu alguna cosa molt explicada tingueu tranquil·litat.

La meva terra, sempre ha sigut Catalunya, i des de fa uns pocs anys els Països Catalans. Per tant, el meu país començaria des d’aquí. M’imagino uns Països Catalans confederats amb 4 Estats: La vall d’Aran, Catalunya i la part catalana de la Franja de Ponent (Ribagorça, Baix Cinca i Matarranya), el País Valencià i les Illes Balears. La confederació, bàsicament seria per guanyar força i controlar els punts bàsics d’unió d’aquesta terra. Aquí es trobarien, seguretat (tant interna com externa), política lingüística, i infrastructures generals.

Seguint amb aquesta separació territorial, podríem definir 3 capitals centrals i 2 de més petites. Aquestes serien Barcelona, València i Mallorca, com a principals, i Vielha i Fraga, com a capitals de menys poder. Tot i que aquestes tinguessin molta força, la principal repercussió, tant econòmica com social, estaria als barris de les ciutats, i als pobles, que són on realment la gent i té més contacte. No podem oblidar tampoc, que els propis Estats i la Confederació en general, no poden estar oblidades, ja que són les que fan la feina i les infrastructures principals.

Pel que fa la política lingüística, hi haurien 3 llengües oficials (català, aranès i aragonès), i el castellà, seria cooficial en les zones castellanes del PV (Requena i Utiel).

Altres temes, serien la integració a org. int., el militarisme i la protecció interior, l’organització política, la religió, el pacte amb d’altres zones afines al català i la relació amb la península.

Primerament, pel que fa a les org. int., esperaria poder entrar a la UE i les NU, sent un país de ple dret, però no m’agradaria participar en d’altres org. discriminatòries o que volen fer proliferar l’armament, com seria l’OTAN. El gran repte, seria crear una gran unió de la mediterrània que encapçalés, l’aliança de nacions.

En segon lloc, tenim el militarisme. Jo opto per un Estat sense militars, i substituir aquests cos per un d’altre que fos de voluntaris, per ajudar en cas d’emergència i protecció. Però mai, un cos armat i preparat per actuar. Pel que fa la protecció interior, tindria una policia estatal, i una d’altre confederal, més especialitzada i preparada. Evitaria de totes totes, un cos repressiu i intolerant, fent un exemple de ciutadania el propi cos de “repressió”.

L’organització política estaria representada confederadament per 10 persones, que portarien el pes de representació internacional i interior. Actualment, i això pot canviar en un futur, estaria repartit per pes territorial (5 per Catalunya i la Franja, 3 pel PV, 2 per les illes i 1 per l’Aran), i serien enviats pels 4 Estats cada 4 anys. Aquests serien els encarregats d’escollir el president, que cada 2 anys hauria de ser d’un Estat diferent. Pel que fa els Estats, tindrien un Parlament i un Senat (representant de les diferents terres) en igual de condicions. Aquests escollirien un president del govern i un executiu. Aquestes es renovarien cada 4 anys. També s’escolliria per eleccions el president de l'Estat, però aquest cada 5 anys.

El país seria completament Laic i això es demostraria tant amb les polítiques com amb l’educació.

També s’haurien d’enllaçar polítiques tan culturals com lingüístiques amb altres zones catalanoparlants com Andorra, l’Alguer, el racó del Carxe i La Litera.

Per acabar comentar la relació amb el resta de Península Ibèrica. M’agradaria que la relació fos fluida, i fer projectes junts, tant per la història en comú que hem tingut com per organitzar coses conjuntament, com una lliga de futbol ibèrica, com per d’altres idees conjuntes.

Em sembla que no em deixo res, en tot cas si ho faig i penso ja ho afegiré!

Salut i república.

Revolta

indiferència

2008-11-05T00:03:00.001+01:00

Actualment molta gent es dedica a criticar la societat del benestar sense fer res per poder canviar el món on estem vivint.

Això podria ser perfectament un individu que es defineix de classe mitja, blanc entre 18 i 65 anys, amb un lleu sobre pes i un avorriment crònic. En definitiva el català o espanyolet mitjà. Sí, ara deureu pensar que me currat un munt l’explicació, i que la definició donada pot englobar les ¾ parts de l’occident. Però és això al que em refereixo. A que hi ha massa gent contaminada per aquest virus.

Ens podríem referir a ell com el càncer més maligne del segle XXI. El seu nom és indiferència. De fet, la podríem denominar malaltia crònica degenerativa, que es contagia a través dels gens no biològics personals, i cada cop que ets més gran empitjora.

En contra d’aquesta ineficàcia de la societat creo aquest foro obert a debat. On tots esteu convidats a la participació activa. Però, només us demano una cosa a canvi, quan escriviu aquí, després, sortiu al carrer a manifestar tot allò que us omple el cor.

No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu.

Revolta

PD: Per avui prou, que és tard i tinc mal de cap:P

Crítica

2008-11-04T23:44:00.000+01:00

Benvinguts a aquest nou projecte, que neix amb ambició des d'un barri de Barcelona. Aquest blog, vol ser un suport més de crítica als centenars de publicadors que ja existeixen en el nostre entorn.

Simplement tinc ganes de poder escriure alguna cosa interessant i que us pugi fer gràcia a tots els navegadors d'aquesta xarxa global.

Espero que puguem gaudir d'un espai de reflexió i crítica, on tots puguem aprendre i on la censura ideològica no estigui permesa.

Per acabar dir que enceto aquest projecte amb molta ambició i ganes d'escriure força, a veure si això aguanta i entre tots la fem pujar.

Salut i revolta!