La clara era una noia de 17 anys, no pas gaire més alta que la majoria de les noies de la seva edat. Eren les 5 i mitja de la tarda i tot just feia 10 minuts que acabava d’arribar a casa. Es trobava just d’avant el mirall nua. S’estava examinant atentament cada pam del seu cos. Va fer una ganyota estranya i va decidir començar per dalt aquell sofriment.
Va observar el seu cabell curt i esquinçat, que ja no creixia amb la mateixa vitalitat i lluentor d’anys anteriors, quan tenia la cua de cavall més ofenossa de tota la classe. Va continuar amb aquells ulls verd marihuana, que havien portat de bòlit tots els nois. Es va adonar que havien perdut la seva brillantor característica i la seva profunditat, on t’hi podies perdre, ja no existia. Va decidir beure la llàgrima que li baixava pel que li quedava de galta i va mirar els seus llavis prims. Allò que abans havia sigut molsut i l’enveja de tot llavi petoner, ara no més gruixut que un paper de fumar.
Tot baixant va decidir no mirar-se el coll, ja que era la part que més odiava del seu cosa i va passar a veure’s el pit, si se li podia dir així. El que en temps anterior havia sigut una 90, ara era una simple bossa penjant a sobre les marcades clavícules. Uns pits ridículs, que no feien més que dissimular-se a sota aquella roba ample que portava. Va començar a plorar més fortament.
Tot i aquell plor va seguir la seva exploració pels malucs. Allà on havien existit dos “michelins” que no molestaven la seva figura, ara eren un parell d’ossos que vacil·laven la seva nuesa. Tot just veure això va decidir donar-se la volta i veure aquell cul que ja pràcticament no existia. Va recordar com odiava que tothom li digues el culet “respingón” tan maco que tenia.
Finalment va mirar aquells dos pals que li feien de cames. Allò era tot el que li havia quedat de les cames de jugadora de bàsquet que tenia. Unes cames musculades però esveltes, d’aquelles que només s’aconsegueixen quan practiques esport regularment. Tot aquell esforç tan meritori li havia quedat amb un parell de cames esquifides i plenes d’estries, que acabaven amb uns peus on l’únic que es veia era unes terminacions semblants a uns dits i que justament tenien el gruix de l’ungla.
Això era el resultat d’aquell somni perdut. La voluntat de volar davant de la televisió, per oblidar aquella soledat intrínseca de l’ésser humà. La Clara havia aconseguit l’American dream, allò que tothom vol i ningú compren. Aquell cos era fruit del maltractament i la violació del nostre gran benestar, i la gran hipocresia social.
Ella es va quedar pensant, i va veure que la seva soledat encara existia i que així seguiria fins que no obris els ulls i veiés tot el que s’estava perdent. Va decidir la millor cosa de la seva vida, i va començar a viure.
La Clara va fer el pas decisiu de la seva vida, i va intentar explicar el seu problema a aquells que se l’estimaven i clarament la van ajudar amb tot el que van poder. Va veure que ella només havia de fer el primer pas.
Tots tenim una Clara interior i ens hem d’adonar que si no la traiem ningú ho podrà fer per nosaltres. És hora que siguem valents i donem un pas endavant.
Salut i Revolta
Dedicat a totes aquelles noies i nois que han decidit donar un pas i són molt més valents que aquells que encara no ho han fet, com la Mireia.
5 comentaris:
Coi... Em sembla que és el primer cop que coincidim.
És molt trist que per culpa d'estètiques estúpides tantes noies maques es desgraciin la figura. La veritat és que fot molta ràbia veure com una noia bonica es va aprimant i aprimant... A veure si les Clares posen seny.
Saluts Revolta!
Aquest conte amb final feliç es el reflex de la nostra societat, una societat hipòcrita, sense valors ni ètica, en que guanya el més fort ( les grans multinacionals, les propulsores d'aquestes modes ).
Que trist !! Pero mentre algu conservi uns valors i lluiti per ells, hi haurà esperança de que aquesta societat canviï ( segueix lluitan pels teus, que el dia menys esperat es produirà el canvi ).
Salut !
Què gran ets, Revolta!
Ja saps que sóc un ferm defensor de la Clara. I també coneixes quins dos adjectius dono (o donava) a aquelles que són covardes i exteriorment daurades però interiorment miserables...
Tanti saluti!
Victor
no et vaig deixar cap comentari perq no t'agradarà el primer q vaig pensar qan vaig llegir el text... però si et fa ilusió (a més, avui estic inspirada):
tot això que escrius es molt maco, però després tu ets el primer q qan veus una "tia bona" no pots evitar fer comentaris, q l'únic q fan es q les demés se sentin menyspreades...
les multinacionals no són les uniques culpables, i tampoc estic dient que vosaltres (els nois) sigueu els únics culpables tampoc, però a les noies ens agradaria agradar als nois, i amb els vostres comentaris superficials que mai podeu evitar fer per la vostra naturalesa primitiva sobre les demés noies, només feu que crear complexes sobre les noies q teniu al vostre voltant...
i ja sé que no tots sou iguals, ni totes som iguals, i no totes es deixen influir per els vostres comentaris masclistes, però a mi si q em molesta.. i em molesta més q després vagis i escriguis textos un pèl hipòcrites, com aquest..
que a gust m'he quedat... encara q se q tu, i molts d'altres, estareu totalment en contra del que penso.. jo no tinc la culpa de ser emocionalment dèbil I influenciable per la gent q m’importa...
PS: sóc tonta i t'estimo..
Jo faig comentaris de ties que estan bones òpiament. Si haguessis sapigut llegir bé el text veuries que la Clara era una noia de les que diriem "estupendes" en llenguatge col.loquial. D'aquelles que per les seves corbes fan goig de veure. El que s'ha convertit en una cosa menyspreable per no haver volgut veure la seva imatge com a bona.
Evidenment faig comentaris de les noies maques, ja que per això ho són. Com un noi bon estudiant no és un empollón, sinó un tio bo mentalment. El que passa que els comentaris físics s'agafen com a dolents i els mentals com a bons. Ja és hora de veure que és la hipocresia, el simple comentari d'un noi o noia guapo o guapa o aquells que reneguen dels que són macos i maques intel.lectualment.
No busco culpables en el text. Podriem dir que és un actor social, un cúmul de pensaments que el que volen és la superaciío d'un mateix, quan un ja és bo tal com és.
Ja estic fart del feminisme mal entès que teniu totes. Seria bo que abans de comentar coses sobre el masclisme et llegisis coses i autores com Tupaka Malu i d'altres i veiesis el que es pretén amb el feminisme de contraposició, que simplement és una mala graduació de les ulleres roses. No té res de masclista comentar que una noia és atractiva, ja que no és feminista dir que un noi està bo. Un dia hauriem de veure quans cops un noi fa comentaris ofensius en vers a les noies i quans cops ho fan les noies en vers a si mateixes. Crec que ens emportariem una sorpresa.
Finalment dir que la hipocresia ve de part d'aquells que parlen sense saber-ne del tema i crec que jo tinc una mínima idea d'aquest tema i he patit molt per culpa d'aquesta enfermetat. Per tant d'hipocresia res. I si us plau no utilitzeu aquesta paraula de forma tan bannal.
Simplament sigues tu mateixa.
Revotla
PD: Aprén a llegir els textos bé;)
Publica un comentari a l'entrada