Miralls de fum

Necessito escriure, i no sé com... per fi després d’algun any entre mig tinc la ment prou emboirada per tornar a fer allò que feia quan encara no tenia el cap clar.

Miralls de fum, llàgrimes humides, saberes borratxeres sense resaca, cops de cap sense sang, idees esbojarrades, comiats sense entusiasme.

Com necessitar alguna persona com heroïna el drogaaddicte. Com anar a dormir sense la teva dosis més valuosa. Com poder fer un crit d’ajuda sense que ningú t’escolti i que aquest crit sigui la teva anticatarsi gens restructuradora. Com poder tenir ganes de córrer després de que la teva prehistòria no et faci nosa, recordant antic temps que potser encara no has oblidat i que mai ho faràs.

Tenir ganes de ser nou i recordar encara més el teu passat cruel. Com veure el somrís diabòlic a la teva esquena i no poder esborrar-lo. Com trobar a faltar un adéu còmplice que ja no vindrà, i un bon Nadal que ja ha passat.

Estar esperant un tren, potser ja antic i que no passarà mai per aquelles vies que va trepitjar anys endarrera i fer-ne del no res una catedral. Viatjar en primera i de cop estar sol i inútil en aquella estació buida de compromís i d’identitat.

Recórrer per al teu interior sense idea clara i sense res a témer pel teu propi maquiavelisme propi dels pitjor assassins. Com una simple trucada interior pot ressorgir com l’au de foc i tornar a les cendres quan ja no en queda res. I veure desesperat que tu també ets un d’aquells egoistes que es reflecteixen en aquells miralls de fum opac. Com l’estupidesa humana bombeja el teu cor i les teves venes només hi passa aquella sang estúpida i depriment que no farà brotar cap llavor eterna.

Com intentar ser alguna cosa més que insignificants punts en un rellotge de sorra i no acabar ni sent això. La gran dicotomia entre l’animal que som i l’home nietzschià que volem arribar a ser. La credulitat d’idiosincràtica i el ser científic que acaba amb la repetició del ser. El no poder ser el que vols ser, perquè no ets res.

Fer alguna cosa perquè toca i no perquè vols. La diferència i la semblança entre el que vull i el que he de fer. El no tenir temps per el que realment vols i el tenir-ne massa per al que no vols. El oblidar-te de les grans coses per ser feliç i el voler estimar les petites coses que creus que et fan feliç...

En fi un munt de coses que ballen pel cap, que en el fi no deixen de ser interpretacions de productes químics. El sentir-te oprimit i necessitar realment algú per clarificar les teves idees. El tenir un full en blanc per aguantar tots els teus pensament i l’espelma que poc a poc es consumeix amb el pas del temps.

I el només voler estar amb aquell ser, que segur que no és humà, perquè és massa per la teva capacitat..., el necessitar una simple abraçada i que potser haurà d’esperar endemà, que per a tu serà potser massa lluny. Sóc egoista, m’he criat com ha home modern.

Necessito volar

http://www.youtube.com/watch?v=220NJeQKAkY