Eleccions catalanes i Mas de lo mismo

Després d'un temps prudencial de les eleccions catalanes, vull dedicar-li un petit estudi i fer una petita prospectiva cap a un futur immediat.

El primer que s'ha de dir, és que les eleccions catalanes, com de costum, han sigut poc concorregudes. Si ho comparem amb les eleccions municipals i les estatals, les catalanes són les que menys mobilització comporten. Sociològicament s'ha trobat una resposta comuna, i és que les institucions intermitges són les menys valorades en accions i les que menys representen a un sector de la població. La primera oració va relacionada amb que els ens locals estan molt propers al ciutadà i això dóna una visió d'utilitat, sumat a que l'Estat és molt important en temes econòmics (fonamental en el ciutadà mig) i internacionals (molta repercussió mediàtica continuada) fa que aquestes eleccions es vegin com a primordials en l'electorat i discrimina l'organització intermitja com és la Generalitat. La segona, té un punt de subjectivisme molt més elevat encara, i és que molta de la immigració espanyola dels 60s no es sent representat amb cap partit en aquesta “festa de la democràcia”. Aquests i els seus fills, es senten socialistes i nacionalistes (encara que no ho reconeguin) espanyols i estarien en un àmbit proper a l'esfera del PSOE. Aquesta seria l'explicació principal de perquè hi ha molts més votants socialistes a les eleccions espanyoles que no voten a les catalanes.

Una altra cosa que em sembla important a destacar és el vot en blanc. Personalment, me l'esperava bastant més exagerat, tot i que ha estat al voltant del 3 per cent, 2,94 per ser precisos. Si a aquest vot en blanc li sumem el 0.60% que va obtenir el partit Escons en Blanc hauríem vist com per primer cop aquest vot, molt conscient i crític, hauria passat la barrera electoral del 3 per cent a circumscripcions com Lleida o Barcelona. Aquí ens hem de plantejar un altre debat, sobre si aquest vot s'ha de veure reflectit amb cadires lliures al parlament, com ja apunten alguns intel·lectuals, com Jordi Capo, o alguns partits (molt distants a aquests primers) com C's. Crec que seria interessant poder obrir aquest debat, cara a una nova Llei Electoral Catalana. També dir que no és el record de vots en blanc en unes eleccions, ja que referèndums com el de la “Constitució Europea” (7,18%) i el de l'Estatut de 2006 (5,29%) se'n porten la palma d'aquest vot reivindicatiu.

Ara analitzaré partit per partit, hagin guanyat o perdut, i el perquè d'aquest fet (campanya, últims anys, líders, anti-campanyes, carismes, opinió pública...):

Nebrera: Ha intentat fer un partit personalista de centre-dreta no nacionalista, basant-se amb el seu reconeixement com a ex-candidata del PP. Alhora de la veritat, ha fet un parell d'anuncis divertits i diferents i poca cosa més. El seu partit no el coneix gairebé ningú i això ho demostren els seus resultats molt residuals.

UPyD: Van voler aprofitar els bons resultats que els van portar al Congrés de Diputats, però no han fet cap mena de treball a Catalunya. Cap campanya ni líder conegut han fet honor a ells. Sumant-li que Ciutadans és un partit pròxim i amb una base més sòlida, els hi ha donat una posició que no s'esperaven. Personalment crec que haurien d'haver insistit més per anar amb Ciutadans, tot i que aquests ja van dir que no els volien de bon principi.

CORI: Totes les eleccions necessiten un partit “friki” i aquest ha donat un bon exemple del que això representa. Amb l'Elvis Presley i la Carmen de Mairena al cap davant de les llistes i un projecte per construir follòdroms arreu de la geografia catalana va obtenir més de 6000 vots i es va col·locar per davant de partits nacionals. Curiós veure la propaganda que li van fer des de Tele 5.

Reagrupament: Podríem dir que en Carretero encara està maleint no haver pactat amb en Laporta. Tenia una base social forta a Girona, cosa que gairebé li dona 1 escó. Al reste de territori va passar sense pena ni glòria. El grup que s'escindeix d'ERC, fa un gran moviment per la independència de Catalunya. En un principi no es defineixen ni de dretes ni d'esquerres tot i que el seu fundador i els partits que es mouen al seu entorn es defineixen conservadors o liberals. Això fa que agafi gran força i volada fins a l'aparició de Laporta. En un primer moment, es pensava que anirien junts, l'expresident del Barça per Barcelona i Carretero per Girona. Finalment, el primer té més suport mediàtic i intel·lectual i decideix fer una plataforma autònoma que li traurà tot el protagonisme a Reagrupament, que a la fi, es quedarà sense representació i amb una forta crisis.

Plataforma: El primer partit xenòfob Català que treu més de 70000 vots en unes eleccions catalanes. Totes les enquestes ja deien que Anglada tenia molt de poder, sobretot a la Catalunya interior amb immigració i als barris conflictius de Barcelona. El que ningú esperava és que al començament de la nit electoral es situarien amb opcions a tenir un escó. Crec que és un partit que s'ha de tenir controlat cara a les municipals i la Llei de Partits hauria de controlar-lo si el que al nostre país tenim una democràcia militant.

Solidaritat: Partit que ningú esperava fa cosa d'1 any i que gràcies al carisma de Laporta ha pogut arribar al més alt nivell i a poder entrar al Parlament. Personalment, feia l'aposta de que traurien 3 diputats, ja que no m'esperava el de Girona que creia que aniria cap a Reagrupament. Tal i com ho va fer Ciutadans 4 anys abans, va aparèixer poc abans de les eleccions i va aconseguir un gran ressò mediàtic, clau per tenir representació institucional. Per tot el demés, esperar a veure que dóna de sí un partit monotemàtic (primer que entra en el parlament) en 4 anys de legislatura i si acabarà sent pressa del seu propi èxit. Un apunt personal és que Laporta vol ser el nou Berlusconi català i lliurar-se de la justícia a través de la immunitat parlamentària.

Ciutadans: Un partit que es presentava remodelat des de les últimes eleccions. Amb un paper molt més conservador, cosa que va fer dimitir a dos dels tres diputats que tenia, i molt més agressiu per guanyar vots al PP, ja no presentava un espai insòlit dins la política catalana. La seva clara tendència al nacionalisme espanyol ha passat per davant de les seves propostes socialdemòcrates i el seu discurs s'ha quedat únicament amb el tarannà de la llengua. La seva aproximació a l'òrbita del PP ha fet que aquest partit hagués de radicalitzar el seu discurs, tal i com va fer amb l'escenificació de Badalona. Per altra banda, dir que s'ha consolidat dins el parlament, amb un nombre de votants molt semblant a les anteriors eleccions, i passa a ser el primer partit que entra de nou al parlament i es manté com a mínim dues legislatures.

Esquerra: Podríem dir que és el partit més escaldat de totes les eleccions. Jo situaria 3 accions que els ha fet perdre 11 escons i 2 posicions. La primera, és el canvi de directiva i la disputa entre la nova i la antiga veu d'Esquerra. Personalment crec que Carod-Rovira, ha sigut un gran líder pel partit i això és pot veure en com el va treure de la misèria de Rahola i Colom i el va convertir en el tercer partit del país. La successió mal feta i els problemes personals de Puigcercós amb l'anterior líder, han col·laborat en portar per mal camí al partit. La segona acció és la considerada dolenta gestió del govern tripartit i la mala campanya feta per esquerra on el tema del referèndum va eclipsar totes les altres propostes. Finalment l'última acció, i crec que la definitiva, és l'aparició de Reagrupament i Solidaritat, que han fragmentat el vot independentista, ja que si sumem el vot d'aquestes tres forces ens dona uns resultats molts semblants als d'Esquerra de 2006.

Iniciativa: El gran guanyador del tripartit i el que millor a aguantat el cop. Tot i haver tingut moltes polèmiques amb Interior, controvèrsies dins el partit i un canvi de directiva amb un representant poc conegut fins llavors (Herrera) ha aguantat força bé i només cau amb uns milers de vots. Iniciativa ha sigut l'únic dels 3 partits del govern que ha defensat el treball fet i la repetició del govern, i això pot haver sigut un impuls dels electors cap a les urnes. Una altra conseqüència possible, és que és l'únic partit d'esquerres que es va negar a pactar amb CIU, i això també li ha fet un gran favor.

Populars: Personalment, crec que són els grans triomfadors de la nit. Rècord històric, que fa palès que quan el partit radicalitza el seu to, aquest cop amb els immigrants, té més vots del que s'espera. Alicia Sánchez-Camacho, mare soltera i filla d'immigrants, ha plantejat un dels discursos més ferotges del PP des de fa uns quants anys. Actes com el de Badalona i el del Papa apropen al PP cap a una posició clarament a la dreta espanyolista per competir amb Ciutadans. Ha vist que el seu mercat no és CIU sinó els partits ultradretans (PxC), nacionalistes espanyols ( C's) o antics votants del PSOE que s'han quedat sense referència ni diàleg (UPyD).

Socialistes: Juntament amb esquerra són la cara visible de la derrota. La seva crisis interna basada amb el debat de que vol ser el partit (l'anomenada catalanitat Vs espanyolitat), la maca de lideratge i la fi del projecte federalista de l'Estatut, han evidenciat la fi del cicle més gloriós del partit. A partir d'ara, ha de treballar de valent per aconseguir trobar un lideratge clar (que serà el quart candidat en quatre eleccions) i convèncer a tots els electors que confien amb ells per les generals que també ho facin a les municipals i a les autonòmiques.

Convergència: Clars guanyadors de les eleccions a molta diferència del 2n, han utilitzat un llenguatge molt poc clar a les eleccions. Movent-se entre federalistes asimètrics, nacionalistes de butxaca i independentistes de cor, han promès lluitar per pal·liar la crisis econòmica i aconseguir un pacte fiscal amb la línia del concert econòmic del País Basc. Ara, la responsabilitat queda a les seves mans.

Finalment vull afegir que podria estar hores i hores parlant de partits, però no és el cas d'aquesta actualització. Només volia donar una imatge àmplia dels partits i veure, a poques hores del segon intent d'investidura, les possibilitats que té Mas per fer un pacte d'abstenció.