En Joan Desorientat.
Aquesta és la història d’un noi de 15 anys, resident a Barcelona, i amb una preocupació molt gran: No sap de quina tendència política és.
Ell es veu amb una gran voluntat de participar políticament, al contrari de tots els seus amics de l’institut, però sempre que veu un cartell pensa, si aquell partit o sindicat podria ser el seu.
Poc a poc se’n va adonant, que tots els partits van a la seva i que ell no vol ser així. Un bon dia i ja fart de que tothom tingués la seva casella i ell no, va decidir anar a veure món.
Primer de tot, va fer les maletes amb un bon grapat de roba gruixuda i se’n va anar cap a Moscú, seu general de la gent que es pensava molt d’esquerres. Un cop allà, va quedar amb el senyor Coplovitx de Eskerratuasv, per anar a fer un cafè. Tot parlant, el senyor Coplovitx li va dir que havia participat en el gran govern de la URSS i que havia sigut el millor que havia existit en el món. En Joan tot valent li va preguntar per un tal Trotsky, que li sonava d’haver estudiat a una classe d’història. Quan el senyor rus va escoltar aquest nom, se li van posar les orelles vermelles i va començar a xisclar una cosa tal com traïdor a la pàtria comunista. Va començar a cridar que era un enemic del poble rus, que havia sigut expulsat del país i havia viscut amb gent molt rara com la Frida Calo, que ell només recordava per un quadre amb 5 mones i que no havia pogut reconèixer l’humà. Finalment el rus, va dir que s’havien fet moltes purgues per matar a molts traïdors que com aquest Trotsky havien malmès a Stalin i de retruc a la URSS. Va acabar amb un visca Rússia i se’n va anar tot remugant sota el bigoti. En aquell moment en Joan va veure que aquella no era la seva idea de món, i va desistir de ser comunista, o com deien per aquelles terres marxista-lenninista.
Després de Rússia, en Joan va decidir anar a Alemanya, terra de l’antic nacional socialisme. Un cop allà, es va trobar amb un tal Jens Nacionaltotaritszasen. Aquest senyor, portava una mena de Z molt rara, que a en Desorientat li sonava com a creu gamada. En Jens, li va començar a explicar que la seva idea, era un món sense desigualtats socials, i on tothom fos lliure. Això a en Joan li va semblar molt correcte, i se’l va mirar amb cara de felicitat. Com ja em dit el nostre protagonista, era molt curiós, i no s’havia ben bé un tema, per això li va preguntar sobre que era allò de l’Holocaust. El senyor nazi, li va respondre que era un gran invent dels rojos exacerbats que encara existien, però que si ell pogués els ficaria a tots en una camera de gas, juntament amb els jueus i els negres. Tot seguit li va donar un fulletó de propaganda i li va dir que Espanya era un gran país, i que el projecte de Franco havia estat un bon projecte. En Joan se’n va anar una mica espantat d’aquell bar, ja que el seu millor amic provenia de la rama hebrea, i el seu avi havia mort construint la Vall dels Caiguts. Total que va veure que allò no era per a ell.
A continuació, decidir anar als EUA a veure que si coïa. Allà va conèixer una noia que es deia Condolexia Lliberté. Es van trobar a l’Estàtua de la Llibertat i van fer un Big Mac. Allà la senyora li va començar a explicar el fabulós món liberal i com el mercat es regulava per, una cosa molt complicada, que es deia la mà invisible d’un tal Smith. Ell tot parat li va preguntar si tot el món estava vivint en un món liberal i ella li respongué que si, menys la púrria de Cuba. Llavors, el nostre protagonista, li va preguntar si havia vist algun reportatge sobre els negrets de l’Àfrica. La Condolexia li va respondre que això eren afectes secundaris d’aquest món egoista i que ella ja feia prou donant 100 dollars cada Nadal en una campanya feta per Intermon. La noia va pagar la pujada a la torre, i li va dir que se n’anava perquè tenia molta feina. En Joan es va quedar sol i va veure que la noia tenia un estrès que li sortia per l’orella, i va pensar amb en Hassan, un nen que els seus pares tenen apadrinat a Sudan.
En Joan començava a tenir pocs diners, i va decidir fer l’últim viatge a Itàlia. Un cop allà va conèixer en Lucca Libertadore. Ell el va portar a una sala molt petita amb poca llum i li va dir que era Anarquista i que estava apunt de cremar una seu del banc italià per protestar contra Bolonya, ja que era el mal universal d’aquella setmana. Li va parlar d’un món molt maco on tothom s’agermanés i lluités per l’interès comú i on no hi haguessin barreres. El nostre xiquet va veure un món fabulós, però amb una mala forma, ja que era impossible ficar-lo en pràctica. També va veure que al cremar un caixer, l’Estat havia de donar diners per arreglar-lo i que per això un estudiant aquell any es quedaria sense beca per fer un Erasmus.
Total, que en Joan al tornar a Barcelona, va veure que encara estava més embolicat que quan va partir. Des d’aquell moment va veure que l’únic que li quedava era ajudar als més petits a créixer i fer-los crítics, perquè un cop siguessin grans no reproduïssin tots els exemples que ell avia vist en tot el seu viatge.
En Joan, no va participar mai en la vida política, però un cop mort, tots els polítics del món van anar a donar la seva llàstima a la viuda, ja que avia aconseguit ser l’únic home en el món en no tenir por de preguntar i créixer com a persona.
Lluitar, crear, construir poder popular
Revolta
Aquesta és la història d’un noi de 15 anys, resident a Barcelona, i amb una preocupació molt gran: No sap de quina tendència política és.
Ell es veu amb una gran voluntat de participar políticament, al contrari de tots els seus amics de l’institut, però sempre que veu un cartell pensa, si aquell partit o sindicat podria ser el seu.
Poc a poc se’n va adonant, que tots els partits van a la seva i que ell no vol ser així. Un bon dia i ja fart de que tothom tingués la seva casella i ell no, va decidir anar a veure món.
Primer de tot, va fer les maletes amb un bon grapat de roba gruixuda i se’n va anar cap a Moscú, seu general de la gent que es pensava molt d’esquerres. Un cop allà, va quedar amb el senyor Coplovitx de Eskerratuasv, per anar a fer un cafè. Tot parlant, el senyor Coplovitx li va dir que havia participat en el gran govern de la URSS i que havia sigut el millor que havia existit en el món. En Joan tot valent li va preguntar per un tal Trotsky, que li sonava d’haver estudiat a una classe d’història. Quan el senyor rus va escoltar aquest nom, se li van posar les orelles vermelles i va començar a xisclar una cosa tal com traïdor a la pàtria comunista. Va començar a cridar que era un enemic del poble rus, que havia sigut expulsat del país i havia viscut amb gent molt rara com la Frida Calo, que ell només recordava per un quadre amb 5 mones i que no havia pogut reconèixer l’humà. Finalment el rus, va dir que s’havien fet moltes purgues per matar a molts traïdors que com aquest Trotsky havien malmès a Stalin i de retruc a la URSS. Va acabar amb un visca Rússia i se’n va anar tot remugant sota el bigoti. En aquell moment en Joan va veure que aquella no era la seva idea de món, i va desistir de ser comunista, o com deien per aquelles terres marxista-lenninista.
Després de Rússia, en Joan va decidir anar a Alemanya, terra de l’antic nacional socialisme. Un cop allà, es va trobar amb un tal Jens Nacionaltotaritszasen. Aquest senyor, portava una mena de Z molt rara, que a en Desorientat li sonava com a creu gamada. En Jens, li va començar a explicar que la seva idea, era un món sense desigualtats socials, i on tothom fos lliure. Això a en Joan li va semblar molt correcte, i se’l va mirar amb cara de felicitat. Com ja em dit el nostre protagonista, era molt curiós, i no s’havia ben bé un tema, per això li va preguntar sobre que era allò de l’Holocaust. El senyor nazi, li va respondre que era un gran invent dels rojos exacerbats que encara existien, però que si ell pogués els ficaria a tots en una camera de gas, juntament amb els jueus i els negres. Tot seguit li va donar un fulletó de propaganda i li va dir que Espanya era un gran país, i que el projecte de Franco havia estat un bon projecte. En Joan se’n va anar una mica espantat d’aquell bar, ja que el seu millor amic provenia de la rama hebrea, i el seu avi havia mort construint la Vall dels Caiguts. Total que va veure que allò no era per a ell.
A continuació, decidir anar als EUA a veure que si coïa. Allà va conèixer una noia que es deia Condolexia Lliberté. Es van trobar a l’Estàtua de la Llibertat i van fer un Big Mac. Allà la senyora li va començar a explicar el fabulós món liberal i com el mercat es regulava per, una cosa molt complicada, que es deia la mà invisible d’un tal Smith. Ell tot parat li va preguntar si tot el món estava vivint en un món liberal i ella li respongué que si, menys la púrria de Cuba. Llavors, el nostre protagonista, li va preguntar si havia vist algun reportatge sobre els negrets de l’Àfrica. La Condolexia li va respondre que això eren afectes secundaris d’aquest món egoista i que ella ja feia prou donant 100 dollars cada Nadal en una campanya feta per Intermon. La noia va pagar la pujada a la torre, i li va dir que se n’anava perquè tenia molta feina. En Joan es va quedar sol i va veure que la noia tenia un estrès que li sortia per l’orella, i va pensar amb en Hassan, un nen que els seus pares tenen apadrinat a Sudan.
En Joan començava a tenir pocs diners, i va decidir fer l’últim viatge a Itàlia. Un cop allà va conèixer en Lucca Libertadore. Ell el va portar a una sala molt petita amb poca llum i li va dir que era Anarquista i que estava apunt de cremar una seu del banc italià per protestar contra Bolonya, ja que era el mal universal d’aquella setmana. Li va parlar d’un món molt maco on tothom s’agermanés i lluités per l’interès comú i on no hi haguessin barreres. El nostre xiquet va veure un món fabulós, però amb una mala forma, ja que era impossible ficar-lo en pràctica. També va veure que al cremar un caixer, l’Estat havia de donar diners per arreglar-lo i que per això un estudiant aquell any es quedaria sense beca per fer un Erasmus.
Total, que en Joan al tornar a Barcelona, va veure que encara estava més embolicat que quan va partir. Des d’aquell moment va veure que l’únic que li quedava era ajudar als més petits a créixer i fer-los crítics, perquè un cop siguessin grans no reproduïssin tots els exemples que ell avia vist en tot el seu viatge.
En Joan, no va participar mai en la vida política, però un cop mort, tots els polítics del món van anar a donar la seva llàstima a la viuda, ja que avia aconseguit ser l’únic home en el món en no tenir por de preguntar i créixer com a persona.
Lluitar, crear, construir poder popular
Revolta
Agraïments:
Gràcies a Joan Barril, per ser una font d'inspiració diària
4 comentaris:
És teu aquest conte? És interessant. Et falta el conservadorisme potser. En Joan podria haver anat a Anglaterra a parlar amb el Burke o a Àustria, segur que hauria decidit ser conservador XD
Vinga David, segueix escrivint
Salut!
El conseradorisme en si no és una corrent clàssica, ja que pot aparèixer en totes les altres ideologies. Per això tampoc he tractat el nacionalisme.
De fet, segur que no l'hagués escollit!;=
Mersi per passar-t'hi.
Revolta
Ei tio! si que és una corrent clàssica :|
Neix com a resposta a les revolucions liberals dels segles XVIII i XIX i té un cos doctrinari molt consistent, tot i que a cada lloc hi ha coses que s'adapten.
El conservadorisme té molts components tradicionalistes però és una ideologia per sí mateixa.
El primer que va teoritzar-hi va ser Burke, que com tots els conservadors creu que la societat funciona millor ocupant cada persona el lloc que més li escaigui. Els conservadors són organicistes (la societat és un organisme on cada part cumpleix una funció i on convé que sigui així, etc).
Després del liberalisme és la ideologia fonamentada més antiga.
Saluts!
Publica un comentari a l'entrada